No es pot negar que a la xarxa hi ha blogs amb una gran repercussió social i mediàtica, espais que desperten l'interés de centenars de persones i que tenen la virtut d'interactuar i fer participar als seus lectors. El blog Tens un racó dalt del món és un dels casos que comento, un fenomen de la catosfera que va néixer i camina amb força de la mà de l'escriptor Jesús M. Tibau . Una de les virtuts del Jesús és la seva constància en mantenir vius tot un reguitzell d'espais setmanals o amb altres periodicitats com les seves desdefinicions, les degustacions d'altres blogs, les cares del món, les cròniques i critiques de llibres i el seu joc literari que avui ocupa aquest post. Aquest dimecres dia 18 el Jesús M. Tibau penjarà al seu blog el joc literari número 100. Això vol dir moltes coses però la primera, seguint amb allò de la constància que deia al principi, que ha estat dos anys, setmana rere setmana, mantenint un espai que arriba a una xifra màgica i que, com marca ...
No era jove de cos però si que ho era d'ànima i esperit. Ens ha deixat Ingmar Bergman, el director de cinema suec que va guanyar 4 Oscars per la pelicula Fanny i Alexander, 1 Oscar per El manantial de la doncella i una altra estàtua de Hollywood per Como en un espejo. Tenia 89 anys i ha deixat enrere una vida intensa a nivell cinematogràfic i personal (cinc dones i nou fills). Bergman no era un director de grans masses. De fet era un d'aquests personatges estranys que fan cinemes i que omplen les estanteries de gent que, com jo, estimem el cinema lent i diferent. Antonioni, Wenders, Leconte, Rohmer, Kieslowski o Greenaway son altres dels meus referents de la gran pantalla tot i que sempre els veig a la petita pantalla del menjador. Sigui com sigui, Bergman passarà a la historia per haver fet un cinema intim, per crear personatges que son massa tranquils o massa neuròtics, per aportar-nos paisatges desconeguts mai transitats abans del rodatge dels seus films. Un estiu amb la Mònica és una de les meves preferides i per això he volgut penjar un fragment d'aquesta joia. Per cert, també és molt recomanable la pel·lícula "Los niños del domingo" que dirigeix el seu fill, Daniel Bergman, basant-se en el guió del seu pare. Per acabar, per als amants de la bona lectura, podeu comprar el llibre Linterna mágica, les seves memòries.
Comentaris
ostres, he començat el comentari pensant que la llista seria molt curta, però m'adono que a pesar de les pel·licules que ens venen el cinema gaudeix de bona salut, un altre cosa és la industria cinematogràfica.
Per altre banda, tampoc trobo malament que la gent es posi a veure les seves pel·licules, una mica artificial, però mai és tard de veure bon cinema.
Per cert, felicitats pel bloc :-)
No em siguis el·litista, home. Ja sé que quan alguna cosa acava sent molt íntima molesta que es massifiqui, però no pateixis amb Bergman...el director de "PERSONA" mai no podrà ser massiu.
M'afegeixo al teu homenatge (per cert, també ha mort Antonioni)
Dues anècdotes: "EL MANANTIAL DE LA DONCELLA" és, juntament amb "EL HOMBRE ELEFANTE" la única pel·lícula que m'ha fet plorar (i això que encara no havia sigut pare d'una filla)
L'altra: "FANNY Y ALEXANDER" em feia una por terrible quan era nen, però no podia deixar de veure-la cada Nadal quan la feien. Era un curiosa fascinació.
Fa uns anys el C33 va posar tota la seva filmografia. Espero que ho tornin a fer perquè em vaig quedar sense poder gravar algunes
És més, si el 10% del cinema nordamericà té molta qualitat malgrat un 90% de "metralla" és gràcies, precisament, a la seva indústria.
Sense ella és impossible fer reconstruccions d'època dignes o pagar als millors guionistes que volen trure profit del seu talent.
Un talent que es descobreix sempre amb baixos pressupostos i que després queda recompensat (només cal pensar en Spielberg i com va començar)
El sistema espanyol, subvencionat, és endogàmic i només protegeix a una èlit mediocre.
Els joves bons han de marxar per veure premiat el seu talent (gairebé sempre amb suport de la indústria americana)
Ells fucionen així: a Sundance es busquen els grans talents i aquests passen a cobrar grans quantitats quan demostren aquest talent.
Aquí la cosa funciona així: com només es fa cine subvencionat, només el poden fer els amics dels polítics.
Alejandro et dono tota la raó. Has fet una molt bona diàgnosi del cinema espanyol tot comparant-lo amb l'americà. Per cert, no sabia res de la mort d'Antonioni del qual he vist moltes pel·licules. Em quedo amb una que va fer a mitjes amb el Wim Wenders. Es diu Más allá de las nubes. La vaig haver d'anar a llogar a Barcelona, portar-la a Tarragona perquè em fessin una còpia i tornar-la.