Header Ads

EL "PANFLETU" DE VILAFORTUNY


Hi ha fets molt ciclics i un d'ells és el que formen i dibuixen, amb certs estralls per la resta de població que habita en una zona, els moviments associatius. Normalment, allí on governa un color s'hi enquisten per primer cop aquelles persones de partit que, amb excuses barates i de bones maneres, intenten guanyar-se la resta de mortals. Més tard, quan la zona creix, neixen altres agrupacions veïnals que lluiten per aconseguir allò que les primeres, enquistades del govern de torn, no han fet per apatia, passotistme o ineptitut.

El Butlletí del lloc on visc (una urbanització de Cambrils), i anomenat a partir d'ara "panfletu", és un d'aquells mitjans que es permet el luxe de triar les notícies de la zona on es reparteix, deixant a banda si les han de redactar o ja els li arriben redactades, pel simple fet de no ser del color del govern que els subvenciona. Els responsables d'aquest "panfletu", els qui creuen ser els amos del barri o urbanització, creuen que allò que diuen és cert perquè es consideren déus d'una informació esviaixada, retocada, maquillada i manipulada. Quan se'ls porta la contraria, malament i rabieta de pati d'escola. Ara que hem sabut que a Cambrils no s'hi construirà l'ARE i que la Generalitat ha obviat l'opinió del govern del municipi, la responsable del "panfletu" de Vilafortuny ha decidit reencarnar-se en el paper de periodista, sempre negat per ella, per posar a parir a l'única associació de veïns que va defensar la seva postura contraria a aquest projecte. Ara, aquest personatge tan ridícul que viu de les ajudes municipals i que sempre ha dit que no feia de la seva editorial cap manifest periodistic, té l'atreviment de criticar als vencedors d'una llarga lluita que, un cop més, ha donat la raó als qui la tenien des d'un principi. A la vida, el que més importa no són els àmbits de la comunicació, són les formes i, tot parlant de formes, han estat un cop més deformes. Un "panfletu" on es llepa als qui governen i on la directora és qui més surt "retratada" al seu propi mitjà, mereix aquest únic qualificatiu: panfletu partidista. El temps dirà, una altra cap a l'arxiu...
Per a rematar aquest post, una mica d'humor per acompanyar un "panfletu" que fa riure i que ens serveix a tots els veïns de Vilafortuny per posar-lo a terra quan toca fregar i no toca trepitjar el mullat.


6 comentaris

Anònim ha dit...

moltes associacions de veïns son partidistes i les que no ho son acaben quedant-se soles i sense subvencions. Jo ho he patit en carn pròpia i sé que dic. Molt bo el vídeo tot i que no el lligo amb l'escrit. Fa anys que no veia aquesta escena.

Jeroni - BCN -

joanet-marratxi ha dit...

¿La teva urbanització té nom de pintor? T'ho dic perque crec que ja se quina revista vols dir. Vaig viure al carrer Aristides Mayol uns mesos i m'arribava. Si que fa tinta sociata i molta per cert.

Anton ha dit...

Hola Òscar, m'he fet un tip de riure llegint el teu post. És veritat, el que va començar sent una bona iniciativa per a reivindicar millores als barris de Vilafortuny (modus operandi), ha acabat sent un pamflet bavós i llefiscós al servei de qui mana a l'ajuntament. Amb un agreujant, que la que llepa, l'ha desnaturalitzat i l'ha convertit en un "modus vivendi" molt miserable i mesquí, buit de rigor i de qualitat periodística. L'associació de veïns dels Ametllers, ja fa temps que ha deixat de publicar-hi els seus articles perquè el paper del pasquí és tan, tan dolent, que no serveix ni per eixugar el terra quan has fregat. És patètica aquesta dona, sobretot quan la veus pidolant almoin amb aquella rialla fingida pels despatxos dels polítics de l’ajuntament de Cambrils.
Quan parles amb polítics o representants veïnals, tothom opina el mateix, però mira company... Dame pan i llámame tonto

Cuida't campió

Oscar Ramírez ha dit...

Anònim, el món veïnal és un món apart. N'hi ha per fer-ne un llibre.

Oscar Ramírez ha dit...

Jaoanet, si, té nom de pintor. jajaja.

Oscar Ramírez ha dit...

Anton, has estat del tot encertat. No es podia explicar millor. Gràcies per la teva perla.

Amb la tecnologia de Blogger.