Header Ads

LA FOTO DE LA IAIA RUSSA


El post d'avui és aquesta imatge que l'acompanya (feu clic sobre ella per ampliar-la). La va publicar no sé quin diari - crec que va ser el Periodico de Catalunya, a principis dels anys noranta. Era quan s'iniciava la guerra de l'antiga Iugoslàvia i Rússia passava per una crisi econòmica que va empobrir encara més als pobres que ja eren majoria en aquell país. La gent es moria de fred i de gana i l'intercanvi d'estris de casa o peces de roba per algun aliment era, mai millor dit, el pa de cada dia. La foto em va impactar molt. Em va fer plorar, em va indignar i gràcies a ella vaig començar a entendre menys aquest món del qual ara ja no en comprenc res. Era la meva època d'estudiant de Belles Arts i com en aquell temps feia moltes exposicions de pintura, en vaig dedicar una a la guerra i va tenir com a centre d'atenció aquesta dona de la qual no n'he sabut mai el nom ni quants dies de fam va aguantar. Avui, tot remenant caixes plenes de papers al pàrquing de casa, he topat de nou i miraculosament amb aquesta imatge que ja donava per perduda i amb la qual, coses de la vida i fa pocs dies, hi pensava no sé el per què.

Mireu-vos bé aquesta pobre dona. Fixeu-vos en la seva cara molt atentament. Observeu el seu gest de pietat i el seu dit alçat ple de clemència. Com s'explica al peu de foto, aquesta pobre dona demanava un peix a canvi d'una peça de roba que duia agafada al braç. Un sol peix per omplir l'estomac un àpat, dos com a molt, a canvi d'un jersei que la guariria del fred molts mesos. D'això se'n diu un carpe diem obligat.

Aviat farà dues dècades de la foto que va fer Victor Korotayev de l'agencia Reuters (encara hi treballa) i la imatge de patiment es podria extrapolar a molts altres indrets del món on la fam és l'únic nexe en comú dels habitants d'un país qualsevol, unes persones que cada dia, quan es desperten, comencen a viure de nou per afrontar una vida que se'ls apagarà quan tornin a tancar els ulls a la nit. Al nostre planeta han canviat molt les coses però altres es mantenen. Hi ha noves tecnologies i noves tècniques de patiment, més mobilitat i més contaminació, més governs i més guerres, més rics i molts més pobres, més tancs i menys crostons de pa. És per això que ja no entenc res d'allò que passa a la bola que gira sobre els meus peus.

7 comentaris

Agnès S. ha dit...

És així aquesta bola que dius tu, incomprensible. Si la fas girar i l'atures de repent amb el dit en un lloc habitat per humans, tens més possibilitats de topar en un lloc on la gent sobrevisqui com pot, que no pas que visqui d'una manera digne i ordenada. Però el pitjor,també hi ha algún lloc on les ments s'han tornat estúpides de tant sobrats de necessitats bàsiques, mentre els altres segueixen sense res.

És molt trist. Però bonica la manera com has exposat aquest cas. Haver guardat aquesta foto, els records i sentiments que et dona, diu molt de tu.

Jesús M. Tibau ha dit...

la capacitat d'entendre el món ens minva, però no hem d'abaixar els braços

Agnès S. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
L'illa dels monstres ha dit...

i mentrestant, a alguns kilòmetres de distància, una persona en un restaurant deixa al plat tot un tros de peix perquè ja està tip. entendre el món és impossible si comencem a donar-hi voltes. gran text el teu d'avui

Oscar Ramírez ha dit...

Agnès: un cop més es fa bona aquella cançó que ens parla de dos mons separats per un mateix déu o la que ens diu que hi ha dos mons i dues classes de persones. No hauria de ser així però per desgràcia ho és.

Oscar Ramírez ha dit...

Jesús, comparteixo el que dius però com bé saps és complicat. Cada cop costa més lluitar per un món millor.

Oscar Ramírez ha dit...

L'Illa, millor que no hi donem massa voltes pel nostre bé. Veuriem massa injusticies. Moltes gràcies pel teu comentari sobre el text.

Amb la tecnologia de Blogger.