AGRICULTURA MENTAL

Quan vaig viatjar a la ciutat d’Altamura l’any passat, per assistir al festival cultural que es fa en aquesta bellíssima ciutat italiana on tornaré enguany, ja vaig notar que hi havia moltes inquietuds culturals i una desafecció amb els polítics molt gran. Per això, ara no em sorprèn que el meu bon amic Francesco Fiore hagi decidit presentar-se a les eleccions i opti a ser alcalde del municipi.  Sé que el meu “fratello” Bartolomeo l’ha animat a fer el pas, com tants altres amics i amigues que té el Francesco, i que al final s’ha decidit perquè sap que cal fer un canvi i donar vida a allò que els altres han estat matant lentament: l’estima per la ciutat, la passió per viure-la, la necessitat de respirar-la a través de la història i el plaer de poder-hi ser mentre creix i es mostra al món.  El Francesco és una gran persona, destil·la amistat i generositat pels quatre costats, té la virtut de ser sempre educat, empàtic i amable amb tothom. És culte i modern tot i la...

Al final, després d’una pacient espera, em comencen a arribar uns documents molt especials. Parlo de la presentació del meu últim llibre a Tarragona, al Cafè Metropol el passat 6 de març, i més concretament dels vídeos de les intervencions de les persones que van llegir els meus textos dedicant-me abans unes paraules que sempre recordaré i agrairé. Els qui em coneixeu sabeu com d’important va ser aquell dia.  L’Alejandro, la Victòria, la Montse, el Manolo, la música del XavisS i la presència de l’estimat Bartolomeo, arribat d’Itàlia només per estar al meu costat unes hores, són els moments que ara tindré en vídeo. Els aniré penjant a youtube, compartint-los aquí i dosificant d’aquesta manera un moment que va ser breu i molt moltíssim intens.       Us demano, molt especialment, que els mireu amb calma i atenció. Tots els qui hi surten són persones especials que la vida m’ha regalat. El primer d’ells, així enceto la sèrie, és l’Alejandro. Animeu-vos a mirar...

És un plaer anunciar-vos que he iniciat la meva col·laboració en el projecte “Viaggio intimo con Mercedes Sosa” que impulsen tres persones que van conèixer, i molt a fons, a aquesta gran cantant. Els contactes els he fet amb el Popi (ombra musical de Sosa durant més de dues dècades) amb qui fa temps que tinc una relació amistosa amb constant contacte. El projecte “viatge íntim amb Mercedes Sosa” el faré doncs amb aquestes tres persones: Maria Letizia Gorga, Stefano De Meo i Pino Iodice. Ells fan actuacions en directe des de diferents ciutats italianes, cantant les seves cançons i llegint els poemes de Sosa mentre expliquen molts detalls de les seves vivències amb ella. Jo m’hi sumaré el proper mes de juliol a diverses d’aquestes ciutats. Els cants per a la llibertat de la “negra”, es mantenen vius gràcies a aquest projecte.  Ara, pensant en allò que podré experimentar, em venen al cap altres pensaments. La vida és l’art del retrobament (ho deia Vinicius de Moraes) i...

Hem de bastir ponts i cremar-ne altres si volem seguir endavant. I entre pont i pont, bateguem i creuem rierols secs o rius amb grans cabals. La pèrdua és inevitable, com també la sorpresa de tot aquell que ens és nou.     Sovint passa, però, que tenim un riu per creuar però no tenim ponts. O també, que tenim ponts però no hi ha rius que els travessin. I també hi ha, perquè sempre hi és, qui creu que entre un pont i l’altre pont, encara podem bastir un altre pont quan els dos primers no tenen nexe ni argument.  Perdoneu la metàfora, la volia compartir fa molts dies. Sóc, únicament, el viatger que creua ponts a la seva vida amb l’esperança de no poder aturar-se mai. Si falten ponts o no hi ha rius, s’acomiada al trajecte.

La Diada de Sant Jordi d’avui ha estat, senzillament, espaterrant. La Rambla Nova ha estat, de manera incessant, una riuada humana i la gent ha gaudit. El sol ha picat de valent i els qui ens hem passat allí quasi tot el dia, ara semblem una gamba. L’entrevista a Tarragona Ràdio i la signatura de llibres, a La Capona com veieu a la foto, han servit per donar a conèixer encara més el meu nou llibre. M'hi han acompanyat tres escriptors més: el tarragoní Magí Sunyer, el canongí Francesc Roig i la tortosina Neus Moya.  Avui, a més, la Diada ha coincidit amb una magnifica entrevista que m’han fet els companys del diari Circ de Tarragona. Preguntes intel·ligents i pensades, allunyant-se dels plantejaments clàssics i apostant per entrar dins l’ànima de l’autor i del lector. Els ho agraeixo de tot cor. M’he sentit molt a gust responent les demandes del director del diari, Sergi Casado, i estic molt satisfet del resultat final. La podeu llegir AQUÍ Ara, Invasió que ja té la se...

Si passeu per la Rambla Nova de Tarragona al llarg del dia d’avui encara podreu comprar un dels pocs exemplars que encara queden del meu nou llibre “Invasió de camp”. La primera edició és a punt d’esgotar-se. Avui, a més, signaré exemplars d’aquesta obra entre la una i les dues de la tarda a la parada de la Llibreria La Capona.  Abans, a les 12.30, em podreu escoltar en directe a Tarragona Ràdio on em faran una entrevista. La podeu seguir també a través d’Internet en AQUEST ENLLAÇ. La resta del dia la dedicaré a donar voltes pels estands i paradetes però especialment pel del partit polític pel qual treballo ara com a Cap de Campanya de cara a les municipals del proper mes de maig. Lletres i política no lliguen massa però les dues disciplines, a la seva manera diferenciada, contenen art i requereixen vocabulari.

Andar sin llegar a nada hasta convertirse en camino. La poesia d’Anise Koltz m’endolceix aquestes últimes nits. La lleugeresa de les paraules fa més plaents algunes estones i si les escriu aquesta poetessa luxemburguesa, tot és millor. Amb quasi noranta anys, l’Anise manté la capacitat de recrear la bellesa amb paraules que arriben dòcilment i metàfores senzilles. La seva poesia és tan tendra com majestuosa, és com tenir una cambra petita amb pocs mobles però ordenada i ben neta. Si us agrada llegir poesia, us la recomano. De moment, per fer un tast, comparteixo una de les seves perles més agradables a les meves oïdes. Abatid mis ramas cortadme en pedazos las aves continúan cantando en mis raíces Con las piedras arrojadas contra mí he construido los muros de mi casa I, si em permeteu, encara una segona poesia. Aquesta en francès. J’aime te sentir sur moi pont écroulé Ma rivière t’accueillera et polira tes pierres.

Sí, reconec que sóc lletra-addicte i que necessito aquesta droga, la de les paraules i les seves emocions, amb dosis diàries ben subministrades. Em col·loco a diari, acostuma ser de nit, a base de bons llibres d’autors de tot el món. Quan cau el vespre, i sempre abans d’anar a dormir, acomiado el dia amb el sa exercici de les lletres. Per garantir el meu estat i no caure en malaltia, compro llibres que són nous i altres que ja tenien vida. Un llibre de segona mà és també un llibre de segona mirada. El palpen mans noves i el gaudeixen ulls nous. Ell, el llibre, envelleix més tendrament.  Aquest dissabte al migdia, en l’exercici de remenar a la parada on els compro, m’ha anat a parar a les mans una edició de “El cartero de Neruda” de l’Antonio Skármeta. Ja havia llegit aquesta obra i he vist la versió portada al cinema. Però el llibre ha acabat a casa meva.  La sorpresa ha arribat quan l’he obert. Algunes de les seves pàgines eren plenes de fulles de flors ...

Fa pocs dies llegia un reportatge molt interessant sobre l’arribada al Museo Reina Sofía de Madrid de desenes d’obres del Museu de Basilea, a Suïssa. Aquest espai està en fase d’obres i no sabien com garantir al màxim la seguretat de les peces que tenen. Portar-les a Espanya ha estat una boníssima solució. A banda d’aquest fet, que és important, llegint el reportatge em va venir al cap un altre pensament al saber que les obres que han vingut, més de 170, són de Gauguin, Cézanne, Picasso, Klee o Chagall.   Us imagineu tenir la possibilitat d’asseure’ns davant d’una obra d’un d’aquests autors i poder-la contemplar amb calma? Imagineu quines sensacions podrien recórrer el nostre cos pensant, davant del quadre, què veia l’artista mentre el pintava? Què s’amaga darrera de cada paisatge que tenen darrere seu els protagonistes dels quadres? Quina relació tenia el pintor amb la persona pintada? Si olorem el quadre, amb el nas a tocar del llençol, captarem una mil·lèsima part ...

Sempre hi ha petits éssers humans que són molt grans, nens i nenes que tenen l’art al cos i a les venes. Els cal seguir aprenent però han nascut amb una estrella. Aconseguiran allò que es proposen sempre i quan el camí no se’ls torci o trobin algú que els posi fre a les seves possibilitats. Un exemple clar del que us dic és la Diandra Bancu, una nena romanesa d’onze anys que fa poc es va presentar a un concurs de talents del seu país.  I com us podeu imaginar, va deixar al jurat i al públic bocabadats. Primer perquè canta de meravella però també, i sobretot, pel joc que fa amb un got i que complementa a la perfecció el seu espectacle. A la part final, altres nens se sumen a la festa i el moment és apoteòsic.  Si us agrada l’art i teniu quatre minuts per aprendre més del que ja sabeu, mireu-vos el següent vídeo.  

L’art urbà és sempre una forma de veure la vida i la societat. Qui l’exerceix, comparteix la seva visió amb el món i això, en ocasions, pot internacionalitzar o globalitzar les formes de pensar. Aquesta reflexió li vaig fer ahir a la tarda al Silvestre, un artista nascut a Santander i que, sota el nom de Pejac, s’està convertint en una autèntica revolució en l’àmbit social amb els seus dibuixos. Els trobes a moltes parets, també a altres espais com ara portes o parets, i la xarxa d’internet n’és plena. Ell, el Pejac, utilitza un sentit d’humor peculiar i toca temes d’actualitat molt sovint. En altres ocasions, fe poesia visual i regala als ulls humans la bellesa que tant sovint els falta. Vam estar junts tota la tarda i aviat tornarem a compartir una altra estona. Serà, si mantenim la previsió, a la seva ciutat. Observar com es mou el món, i com el veu moure un artista com ell, té un encant especial. Les obres que veieu en aquest escrit són un petit tast de l’amplia cre...

Hi ha certa música que et provoca unes sensacions úniques al cos   a la ment. L’opera Carmina Burana és un cas. La força amb que s’obre aquesta creació, i el ritme que manté mentre es desenvolupa, costen molt de trobar a la música clàssica.  Carmina Burana està basada en una col·lecció de cants goliards del segle XII que es van trobar en una ciutat alemanya set segles després. Curiosament, tot i que aquesta opera formi part de l’imaginari de la música clàssica, és una obra recent que es va estrenar per primer cop el 1937. Encara és més curiós allò que l’envolta a ella i al seu autor. El compositor alemany Carl Orff, el pare de la criatura, va triomfar en ple auge del règim nazi de Hitler. Això, òbviament, obre un fort debat on s’ha de mesurar bé allò que es diu i, sobretot, on cal separar la majestuositat de l’opera creada del modus vivendi del seu autor.  Ara, vuitanta anys més tard de la seva primera posada en escena, es comença a posar en dubte la quali...

Un bon amic meu ha tornat fa pocs dies de Rússia on ha pogut comprovar les diferències socials existents. A les grans ciutats es noten més perquè hi ha gent molt rica i molta gent molt pobre. Això no passa a les ciutat menys habitades a nuclis més petits. Allí tots són pobres, directament.  La imatge de Moscou que obre aquest escrit, amb els gratacels conquerint el cel i mostrant riquesa i poder, és antagònica de la realitat que viu la gran majoria de la població i que s’evidencia en aquesta altra imatge. Vladimir Putin intenta vendre a la resta del món un país fals, una imatge fictícia i allunyada. Menteix un cop més perquè sap viure d’esquena a la població sense patir cap dolor. Ell viu com un ric i no pensa com els pobres que es moren de gana i fred cada dia.  Les dues Rússies existeixen com em comentava el meu amic que ha tornat del paisatge cruel on tot és misèria. El problema, em deia, és que no interessa mostrar la cara amarga i s’evita al preu que sig...

Yo me duermo a la orilla de una mujer: yo me duermo a la orilla de un abismo . Eduardo Galeano em va captivar amb aquesta frase ara fa uns anys. Més tard, amb el pas dòcils dels dies i de les lectures dels seus llibres, va aconseguir la meva fidelitat. La maduresa permet controlar desitjos i no deixar-se endur per impulsos però per gaudir de la llibertat cal, de tant en tant, ser literàriament incerts i humanament tendres.  Conèixer a Galeano, al seu moment i un cop havia llegit ja algunes de les seves obres més conegudes, va ser un plaer d’aquells autèntics. Era a finals del 1998 i jo treballava a la ràdio a Reus. Ell havia vingut de gira per a presentar una antologia de la seva obra anomenada “Tejidos” i vaig tenir ocasió de fer-li una entrevista. Més tard, al 2002, la trobada va ser molt més lluny i ell, Eduardo, duia un llibre a la mà per a mi. Era “Patas arriba. La escuela del mundo al revés” i estava dedicat. En aquells moments, jo treballava a la televisió. Entrem...

Hi ha pocs escriptors que passin a la història per altra cosa que no sigui la seva producció literària. Sovint, als qui escriuen els falta valentia perquè ser valent comporta ser polèmic i, en conseqüència, posa en perill el negoci personal si es fa trontollar el pedestal que les editorials esculpeixen en nom dels creadors.  Günter Grass, que ha mort avui a la ciutat alemanya de Lübeck, sí passarà a la posteritat pel seu compromís constant amb les causes i les persones a més de, òbviament, per la seva riquesa i qualitat escrivint. En un moment delicat a les alemanyes, Gras es va significar situant-se al costat del canceller Willy Brandt i assumint una posició contraria a la creació d’un sol estat alemany mentre apostava per una confederació d’estats. També va criticar durament al president George Bush (al fill) pel seu paper en la guerra d’Iraq i va defensar a l’escriptor Salman Rushdie quan el regim iranià el va amenaçar de mort i la majoria d’intel·lectuals li van girar...

Els aforismes són un gènere literari que provoca, més que altres, una reflexió intel·lectual del lector. No és fàcil construir-los però un cop creats, es consoliden amb fermesa a nivell social. Jorge Wagensberg, científic, museògraf i escriptor és un dels creadors més productius d’aforismes. Crec que llegir és un hàbit i que escriure ha de ser una costum. Diu Wagensberg que una costum és un producte fresc i una tradició és una conserva. Hi ha entesa entre ell i jo.  Penso que aprendre, llegint aforismes per exemple, ens ha de servir per destriar la qualitat de la lleugeresa, de la superficialitat. Wagensberg es pregunta que és preferible: coneixement sense crítica o crítica sense coneixement? De nou se m’aproxima.  Estic convençut que la lectura dels seus aforismes ens enriquirà i farà pensar. Destaco, a tall d’exemple i recomanant-vos que compreu els seus llibres, tres aforismes més de Jorge Wagensberg: El mediocre   sap que ho és perquè ser mediocre és...

Pendent que m’arribin encara més fotos de l’acte, agraeixo la participació activa de totes les persones que aquest dissabte vareu omplir la terrassa del Centre d’Art Cal Massó de Reus per la presentació del meu llibre “Invasió de camp”. Tenir al meu costat, llegint els meus textos, a tres dones i amigues com la Victòria Forns, la Cori Fargas i la Montse Farrés, és tot un regal.  Com ho és també haver comptat amb l’actuació de l’amic i músic sard Samuele Arba, acompanyat pel Xavier Martín al bandoneó, amb un concertillo –vermut que no es pot oblidar en molts anys. El Manolo Rivera, amic i editor, va fer de mestre de cerimònies. I la meva mare va protegir-me en tot moment regalant-me pau amb la seva presència.  Tot plegat doncs, un nou acte amè i envoltat d’amics i de persones a qui no coneixia però que ara són ja lectors de les meves obres. Us deixo amb algunes de les imatges que tinc (poques de moment) de l’acte.   

Els fars sempre m’han atret especialment. No sé si en alguna vida passada vaig ser guardià d’un far o si ho seré en futures vides. Però tinc clar que mirar aquestes construccions m’apassiona, em captiva i em dona cert morbo per saber què amaguen. Com són les nits en un far?, com es dibuixen les seves foscors?, com sobrevius als seus silencis i, sobretot, com notes a la pell la presència del mar colpejant sense pausa les parets del far? El far d’Aniva, situat entre el mar de Japó i el d’Okhotsk, a Rússia, és d’aquells que més misteri em desperta. El van construir el 1939 i el van tancar ara fa uns quants anys. Actualment, i com ha tingut altres moltes utilitats, està abandonat i ningú s’hi acosta. La mà de l’home, la mateixa que crea i destrueix, ha convertit el far d’Aniva en un espai radioactiu.  Ara, les foscors i els silencis ja no tenen qui els escolti. Però el mar segueix atacant aquesta construcció que va donar tanta llum i ara regala tantes ombres.   ...

Llegint a Kesey, comparteixo amb ell un plantejament essencial sobre l’existència humana i l’art d’amagar els fracassos que tenen moltes persones. Ningú es queixa de la boira perquè, tot i que sigui molesta, permet enfonsar-se dins d’ella i sentir-se segur.  Hi ha la qualitat de nodrir-se amb encerts i errors – perquè tots alimenten – i la possibilitat d’esvair-se en el moment en què cal donar explicacions per alguna relliscada comesa. Perquè, en el fons, cometre errors i no reconèixer és, senzillament, tenir el poder d’amagar una malaltia mental insana però ja habitual en la nostra desemparada societat. Torno cap al camí proper a la boira però no m’endinso en ella. Des de fora, només aquí, podem estar alerta per evitar que algunes persones ens obliguin a fer allò que creuen que hauríem de fer.  Anoto: Pueden amar los pobres, los locos y hasta los falsos, pero no los hombres ocupados. 

Amb els ulls oberts, observa la boca del pou i bada. Un doble d’ell el contempla i el crida. Hi aboca una pedra i el soroll no s’amaga, provoca de nou. La imatge trencada es recomposa   i retorna el doble que el torna a cridar. La temptació és gran i s’hi lliura. El nen cau al pou, s’hi tira, hi desapareix.  L’aigua quieta torna al silenci. Al fons del pou hi ha un llit de pedres, un testimoni de les mirades còmplices dels nens i els seus dobles.

La presentació de “Invasió de camp” a Tarragona va ser un èxit i ara toca la de la ciutat de Reus. Aquest dissabte el Centre d’Art Cal Massó ens acollirà per aquest acte que tindrà format de vermut musical i poètic. A partir de la una de la tarda pujarem a l’escenari els qui hem de llegir. Primer l’editor Manuel Rivera i després tres grans amigues: Victòria Forns, Cori Fargas i Montse Farrés.  Per a rematar la trobada, m’acompanyarà el cantant sard Samuele Arba (foto) amb qui ara començarem a col·laborar intensament. De moment, està posant música a alguns dels meus textos i aquest dissabte tindrem una grata sorpresa. No cal que us digui que us hi espero a tots i a totes.  Tingueu en compte que, de moment, serà l’última presentació del llibre aquí. Al juny i juliol tocarà anar a Itàlia però ara arriba Reus i em fa il·lusió. Estaré envoltat de bons amics i amigues. No demano més, no puc demanar-ho pas.

El professor Román Reyes, amb qui mantinc una bona relació des de fa cinc anys (després d’haver-lo conegut a Cáceres i retrobat a Tarragona) i a qui admiro, és una font de saviesa inacabable. Els seus escrits diaris a Facebook no poden deixar indiferent a qui els llegeix.  Rector de la Universitat Euro Mediterranean EMUI, amb seu a Malta, el Román comparteix textos de molts dels seus llibres - publicats en alemany, francès, anglès o italià – però també altres anotacions més intimistes. Ell i jo compartim la passió per Passolini i per tantes altres figures de les diferents arts.  Avui em ve de gust compartir un petit text que acaba d’escriure i que mostra al públic acompanyat de les imatges que més se li escauen. Perquè el Román, com un servidor, sap que és important allò que es pot mirar quan es mostra allò que es pot llegir.  El no buscaba. Ella tampoco. Pero tenían hambre. Conocer es encontrar. El cuerpo de la pasión. La poesía del cuerpo. Conocer es c...

Hi ha documents que costa trobar però al final els acabes aconseguint. És el cas de la pel·licula “La bella mentirosa”, creada el 1991 per Jacques Rivette i amb un repartiment de luxe. Amb la presència de la bellíssima Jane Birkin ja en tindria prou però el director va decidir posar encara més bellesa – si és que es podia – amb la incorporació de la Emmanuelle Béart.  La pel·lícula narra la història, fosca i tenebrosa, d’un pintor i la seva model. I també el desig de la pintura a través del cos, la resurrecció de les teles abandonades i el renaixement de la consciencia de l’artista que era perdut en el seu caos.  La possessió entre la model i l’artista arriba a límits insospitats com s’argumenta en algun punt concret: - La voy a romper. Voy a hacer que abandone su cuerpo, que salga de su carcasa. -Pensaba que ya lo había logrado. -¿Eso creía? ¿De verdad creía que me bastaría con lo que me ofrece? Quiero saber, quiero ver lo que tiene dentro. -¿Y para e...

Us he parlat en dues ocasions de l’art de l’Isaac Cordal. I avui, per tercer cop, torno a fer-ne referència perquè, com us havia dit, el seu art em commou i toca a fons. Els seus petits homanets, de pocs centímetres d’alçada però plens de detalls, segueixen envaint carrers i espais de tot el món. Isaac, escultor espanyol que resideix a terres angleses, fa un clar discurs social amb el seu art a peu de carrer.  La primera imatge que acompanya aquest post és la clara demostració de la caiguda que podem tenir/patir els éssers humans, del canvi d’estatus i situació que pot arribar en qualsevol moment. És, també, una crida a modificar errors i aprendre abans de rebre el cop. La segona imatge, més crua, és ja de la persona desnonada i plena de problemes i rebutjos per part de la societat. Qui ajuda a un nou pobre que encara no té el rol assumit? Ningú. Qui es fa càrrec de les noves situacions socials quan no són previstes amb temps? Ningú. Idèntica situació la q...

He tornat a veure “Room in Rome”, una d’aquelles joies cinematogràfiques dels últims anys que és plena de passió, sensualitat, tendresa, erotisme i calma amorosa. Hi ha ben poques persones que apreciem aquesta mena de cinema amb menys diàleg i més pausa. Sovint, les grans obres són aquelles que mostren poc del què la gent vol veure i molt del que la gent no veu perquè no mira o no en sap. “Room in Rome” és plena de petits detalls, molts d’ells de guió i altres d’imatge, que emocionen i obren els porus mentals. He apuntat algunes de les frases que es dediquen (regalen) les dues protagonistes. Tanta bellesa junta, la de Elena Anaya i Natasha Yarovenko, costa de pair. La sensualitat és dir-se (i escoltar):   Si nuestras manos se encuentran en la mitad de la mesa, acabamos juntas. Les creacions del meravellós Julio Medem mai deixen indiferent. I aquesta, una autèntica obra mestre sota el meu parer, tampoc. Guaiteu aquesta escena de Cupido i gaudiu de la bellesa, del mo...

Ja sé que pensareu que estic molt celestial. És només que miro molt als núvols i en el camí m’hi trobo al cel. Segueixo buscant un núvol que va errar al canviar de forma i jo vaig allunyar per la seva errada. Ara, mentre el busco, grimpo al punt més alt que conec i em retrobo amb algunes paraules dolces.  Fixeu-vos què m’ha anat a parar a les mans. Una poesia del Mario Benedetti que no llegia fa anys, un poema que parla d’un altre cel i que ens recorda que nosaltres també tenim el nostre. Em fa gràcia compartir-ho amb vosaltres. Jo, seguiré sent celestial i cercant núvols.  No existe esponja para lavar el cielo pero aunque pudieras enjabonarlo y luego echarle baldes y baldes de mar y colgarlo al sol para que se seque siempre faltaría el pájaro en silencio no existen métodos para tocar el cielo pero aunque te estiraras como una palma y lograras rozarlo en tus delirios y supieras al fin como es al tacto siempre te faltaría la nube de algodón no existe u...