TANTOS DÍAS, TANTAS TARDES
Yo me duermo a la orilla
de una mujer: yo me duermo a la orilla de un abismo. Eduardo
Galeano em va captivar amb aquesta frase ara fa uns anys. Més tard, amb el pas
dòcils dels dies i de les lectures dels seus llibres, va aconseguir la meva
fidelitat. La maduresa permet controlar desitjos i no deixar-se endur per
impulsos però per gaudir de la llibertat cal, de tant en tant, ser
literàriament incerts i humanament tendres.
Conèixer a Galeano, al seu moment i un cop
havia llegit ja algunes de les seves obres més conegudes, va ser un plaer d’aquells
autèntics. Era a finals del 1998 i jo treballava a la ràdio a Reus. Ell havia
vingut de gira per a presentar una antologia de la seva obra anomenada “Tejidos”
i vaig tenir ocasió de fer-li una entrevista. Més tard, al 2002, la trobada va
ser molt més lluny i ell, Eduardo, duia un llibre a la mà per a mi. Era “Patas
arriba. La escuela del mundo al revés” i estava dedicat. En aquells moments, jo
treballava a la televisió. Entremig d’un llibre i l’altre, havíem mantingut desenes de converses.
La primera trobada, quatre anys enrere, ens
havia connectat d’una forma especial i del tot casual. La segona, a Montevideo,
era un moment amable i esperat, uns dies de conversa sense micròfons ni
preguntes preparades, plens de paraules nascudes quan les seves havien lliscat
davant meu fins l’ànima. Galeano va estar a l’alçada d’una persona amb qui,
deia ell, compartia una amistat a distància necessària. Jo feia el que podia:
ser jo mateix i gaudir del moment, generar instants i comprendre aquella
distància. Ho aconseguia molt sovint.
Posteriorment, perquè la vida ens posa al
davant a les persones que més tard ens treu, hi va haver alguns silencis de
mesos i apropaments de molts dies. Eduardo i jo varem mantenir el contacte
menys assíduament però sempre amb la confiança com a principi. Saber la seva
mort avui no ajuda gens ni aporta res de bo al món. Els autors han de donar
vida des de la vida, no haurien d’abandonar-nos mai. Però són mortals i només
tenen una lluna d’edat, com tots nosaltres.
Eduardo diu adéu amb el cos però ens deixa les
seves obres plenes d’ànima i unes reflexions que abracen i ens toquen. Perquè,
com deia ell mateix: me desprendo del abrazo, salgo a la calle. En el cielo, ya
clareando, se dibuja, finita, la luna. La luna tiene dos noches de edad. Yo,
una.
Eduardo, gracias por tantos días y tantas
tardes, por las mañanas de palabras y los momentos de silencios. Descansa.
Comentaris