L’ARTISTA I LA MUSA



Hi ha documents que costa trobar però al final els acabes aconseguint. És el cas de la pel·licula “La bella mentirosa”, creada el 1991 per Jacques Rivette i amb un repartiment de luxe. Amb la presència de la bellíssima Jane Birkin ja en tindria prou però el director va decidir posar encara més bellesa – si és que es podia – amb la incorporació de la Emmanuelle Béart. 

La pel·lícula narra la història, fosca i tenebrosa, d’un pintor i la seva model. I també el desig de la pintura a través del cos, la resurrecció de les teles abandonades i el renaixement de la consciencia de l’artista que era perdut en el seu caos. 


La possessió entre la model i l’artista arriba a límits insospitats com s’argumenta en algun punt concret:

-La voy a romper. Voy a hacer que abandone su cuerpo, que salga de su carcasa.
-Pensaba que ya lo había logrado.
-¿Eso creía? ¿De verdad creía que me bastaría con lo que me ofrece? Quiero saber, quiero ver lo que tiene dentro.
-¿Y para eso tengo que quedarme así?
-Usted no es libre ni yo tampoco.

-Yo no soy nada. No hago nada. No quiero nada. ¡Es el cuadro el que quiere! Usted y yo estamos metidos dentro, será un huracán, una catarata, un abismo...
-Ya no siento mi cuerpo.
-Yo tampoco.

En cinema, la ficció pot ser la pell o la disfressa, tal volta la màscara. Tot depèn de la dosi que hi posi el director i de la porció de la irrealitat que vulguem consumir nosaltres. Els personatges poden ser irreals o esdevenir en nosaltres. No us heu clos mai dins d’una escena inventada? No viviu amistançats amb la ficció si aquesta és dòcil i propera?

La vostra escena té altres sortides o paisatges: una sessió de fotos que creieu destruïda i que encara existeix, el vostre cos nu voltant per ulls ara llunyans i tant propers en altres dies. L’artista i la musa mai perden el desig.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS