Aquest post és el darrer escrit que dóna vida a aquest blog. El “Tot és possible” ja no té raó de ser a hores d’ara per motius diversos que fan que el nom del propi espai esdevingui fals, no adequat, poc adient. Hi ha labors incessants que no arriben a bon port i són aquestes les que provoquen la caiguda. Tot suma, a cop d’esforços, fins que deixa de sumar i et resta i omple d’entrebancs. La motxilla pesa massa en alguns sentits i les mans, i el cap sobretot, s’esgoten d’alimentar un espai virtual que sempre ha estat ben cuidat però que requereix estabilitat, concentració, creativitat i ganes de comunicar. El camí ha tingut massa pèrdues i hi ha dreçeres que perdo de vista ara. Es dibuixa un nou hortizó que repasso visualment a cada petjada. Moltes coses tenen el seu principi i el seu final, altres no tenen principi, altres no tenen final. I en aquest cas el final el poso jo, voluntàriament, agraint-vos a tots i totes la vostra confiança diària i la vos...
No era jove de cos però si que ho era d'ànima i esperit. Ens ha deixat Ingmar Bergman, el director de cinema suec que va guanyar 4 Oscars per la pelicula Fanny i Alexander, 1 Oscar per El manantial de la doncella i una altra estàtua de Hollywood per Como en un espejo. Tenia 89 anys i ha deixat enrere una vida intensa a nivell cinematogràfic i personal (cinc dones i nou fills). Bergman no era un director de grans masses. De fet era un d'aquests personatges estranys que fan cinemes i que omplen les estanteries de gent que, com jo, estimem el cinema lent i diferent. Antonioni, Wenders, Leconte, Rohmer, Kieslowski o Greenaway son altres dels meus referents de la gran pantalla tot i que sempre els veig a la petita pantalla del menjador. Sigui com sigui, Bergman passarà a la historia per haver fet un cinema intim, per crear personatges que son massa tranquils o massa neuròtics, per aportar-nos paisatges desconeguts mai transitats abans del rodatge dels seus films. Un estiu amb la Mònica és una de les meves preferides i per això he volgut penjar un fragment d'aquesta joia. Per cert, també és molt recomanable la pel·lícula "Los niños del domingo" que dirigeix el seu fill, Daniel Bergman, basant-se en el guió del seu pare. Per acabar, per als amants de la bona lectura, podeu comprar el llibre Linterna mágica, les seves memòries.
Comentaris
ostres, he començat el comentari pensant que la llista seria molt curta, però m'adono que a pesar de les pel·licules que ens venen el cinema gaudeix de bona salut, un altre cosa és la industria cinematogràfica.
Per altre banda, tampoc trobo malament que la gent es posi a veure les seves pel·licules, una mica artificial, però mai és tard de veure bon cinema.
Per cert, felicitats pel bloc :-)
No em siguis el·litista, home. Ja sé que quan alguna cosa acava sent molt íntima molesta que es massifiqui, però no pateixis amb Bergman...el director de "PERSONA" mai no podrà ser massiu.
M'afegeixo al teu homenatge (per cert, també ha mort Antonioni)
Dues anècdotes: "EL MANANTIAL DE LA DONCELLA" és, juntament amb "EL HOMBRE ELEFANTE" la única pel·lícula que m'ha fet plorar (i això que encara no havia sigut pare d'una filla)
L'altra: "FANNY Y ALEXANDER" em feia una por terrible quan era nen, però no podia deixar de veure-la cada Nadal quan la feien. Era un curiosa fascinació.
Fa uns anys el C33 va posar tota la seva filmografia. Espero que ho tornin a fer perquè em vaig quedar sense poder gravar algunes
És més, si el 10% del cinema nordamericà té molta qualitat malgrat un 90% de "metralla" és gràcies, precisament, a la seva indústria.
Sense ella és impossible fer reconstruccions d'època dignes o pagar als millors guionistes que volen trure profit del seu talent.
Un talent que es descobreix sempre amb baixos pressupostos i que després queda recompensat (només cal pensar en Spielberg i com va començar)
El sistema espanyol, subvencionat, és endogàmic i només protegeix a una èlit mediocre.
Els joves bons han de marxar per veure premiat el seu talent (gairebé sempre amb suport de la indústria americana)
Ells fucionen així: a Sundance es busquen els grans talents i aquests passen a cobrar grans quantitats quan demostren aquest talent.
Aquí la cosa funciona així: com només es fa cine subvencionat, només el poden fer els amics dels polítics.
Alejandro et dono tota la raó. Has fet una molt bona diàgnosi del cinema espanyol tot comparant-lo amb l'americà. Per cert, no sabia res de la mort d'Antonioni del qual he vist moltes pel·licules. Em quedo amb una que va fer a mitjes amb el Wim Wenders. Es diu Más allá de las nubes. La vaig haver d'anar a llogar a Barcelona, portar-la a Tarragona perquè em fessin una còpia i tornar-la.