EL CAFÈ PENDENT

La història que us explicaré avui (de la qual en vaig parlar aquí per primer cop el 2009) va néixer a Nàpols i s’ha estès a tot el món. Ara  les xarxes socials en van plenes però cal recordar els inicis d’aquesta iniciativa social perquè és molt útil i val la pena que s’apliqui també a les nostres ciutats. 

Per aconseguir-ho és necessari, aviso amb temps, deixar a una banda els prejudicis socials i les classes que hem creat i arribar a la conclusió que tots som iguals i que els més rics i els més pobres tenen sempre en comú tres punts: tots neixen, tots tenen el cul al mateix lloc i tots moren (ja m’enteneu per on vaig tot sent fi). 

Anem al tema. Il caffè sospeso (el cafè pendent en català) neix amb la voluntat de compartir social, moral i econòmicament a través d’un gest tan senzill com un cafè. 

La història no és pas nova i ve de lluny. Quan un napolità estava content per qualsevol motiu, enlloc de pagar només un cafè, el que beuria ell mateix, en pagava dos, un per a ell i un altre per al qual vingués després amb problemes econòmics. És com oferir un cafè a la resta del món", explicava al Corriere Della Sera l'escriptor Luciano De Crescenzo, autor del un llibre dedicat al "Caffè sospeso" (nom que rep aquest costum a Itàlia).

L’any 2010 es a fundar la Rete del Caffè sospeso, una xarxa cultural que entre altres moltes activitats va decidir dedicar el dia 10 de desembre (jornada internacional dels drets humans) a aquest hàbit.

I aquell mateix any els bars de Lampedusa, a Sicilia, es varen sumar la tradició. El lloc estava sent objecte de grans onades d'immigrants indocumentats que arribaven en pasteres. Els habitants de la zona, així com els nombrosos periodistes que van acudir a cobrir la notícia, van reprendre la filosofia del "cafè pendent", oferint una beguda als immigrants que vagaven a la recerca d'ajuda.

D’aquesta manera, i poso un exemple real, dues persones van entrar en una cafeteria i van demanar cinc cafès. Van estar parlant, es van beure els seus dos cafès i li van dir al cambrer, en el moment de pagar, dos són per nosaltres i els altres tres son “cafès pendents”.

I el cambrer va preguntar: Quin són els cafès pendents?

I ells varen respondre: Espera i veuràs.

Al cap d’una estona va entrar un indigent del carrer i va preguntar si hi havia per a ell un “cafè pendent”. I el cambrer ho va entendre i li va servir.

Aquest acte solidari i social es va estendre a tota Itàlia i ara ja funciona a altres països europeus i d’altres indrets del món. També ha arribat al nostre país i ara toca entendre el perquè del gest i la seva importància però cal, molt especialment, fer pedagogia amb els propietaris i treballadors de les cafeteries i bars.

Perquè, com deia abans, hem fet una societat classista i les pors al què diran els clients si han de compartir espai amb una persona sense sostre que pren un cafè prop d’ells són encara massa grans.

Trist però cert. Si us plau, fem el gest tots plegats i comencem a deixar “cafès pendents” quan ens sigui possible.