ELS AMICS, UNA SEGONA FAMÍLIA
Conèixer persones i fer-hi amistat és, ho hauria de ser, un dels plaers de
l’ésser humà. L’Alejandro, l’Antonio,el Gigi o la Montse, els quatre exemples amb
foto que he escollit avui i que formen part d’una llarga llista d’amics, són
persones que he conegut els darrers anys i que em donen, d’una o altra forma,
molta vida. Hi són, tot i les distàncies d’alguns casos, sempre que hi han de
ser i em troben a mi quan toca i ho necessiten. Aquest intercanvi humà, el gest
de compartir, dóna sentit a la vida.
L’Antonio és lluny fa temps, a Estats Units on estudia i al mateix temps fa
classes com a professor. Cada cop que ve anima la festa si finalment es
decideix a guardar-se una mica del seu poc temps lliure i ens visita. Va ser a
la presentació d’Agricultura Mental feta l’any passat al Cafè Metropol. A la
foto que enceta aquest escrit és a la quarta fila, amagat perquè és anti-fotos però
ben present. I a la primera fila hi ha l’Alejandro, un altre incondicional a la
meva vida amb qui compartim molt més sovint. Sortim els caps de setmana a
tastar la bona gastronomia i fem tertúlies d’aquelles que fan que les hores
passin massa ràpides. L’Alejandro em va acompanyar a Itàlia el passat mes de
setembre. Del viatge en queden imatges com aquesta que comparteixo (segona
foto).
També va venir a la presentació la Montse a qui li tinc especial estima i
amb qui aquest migdia he compartit vermut musical a Cal Massó. Ens varem
conèixer preparant un llibre que ella volia impulsar, i que va fer realitat, i
vaig descobrir una persona plena de passions i somnis que tot just en aquell
moment començaven a volar. La Montse volia ser escriptora, poetessa millor dit,
i ja ho és. Ha guanyat quatre premis a diferents punts de Catalunya , ha publicat
un llibre amb altres escriptores reusenques i properament, el 27 de març,
presentarà el seu primer poemari en solitari. És la tercera foto.
La quarta imatge és amb el Gigi, el meu amic taxista d’una de les illes
italianes que fa pocs mesos vaig visitar de nou, per quarta vegada. Amb el Gigi
mantenim contacte via email de manera assídua. És un ésser que es fa estimar
per la seva timidesa i generositat. L’Alejandro el va conèixer i en pot donar
fe. Li vaig dedicar un text al llibre “Aforo Completo” però es mereix un llibre
sencer.
Els quatre, tot i la llunyania entre ells, tenen un nexe en comú que ha de
ser imprescindible en les persones que m'envolten: mai donen consells ni volen que ningú els
demani perquè sempre tenen l'art d'escoltar sense excedir-se i sense posar-se en pell aliena
que no habiten, no donen lliçons de vida o instruccions que ells no hauran de seguir tant si l'encerto com m'equivoco. Apliquen aquella màxima que sempre cito, la que diu "en mi hambre mando yo", i això els fa grans.
Els quatre són de quatre móns diferents. Alguns d’ells, els que són aquí
sovint, es coneixen entre ells i dels altres, amb qui no es coneixen, tots en
tenen referència. Penso que arribarà un dia en que podré fer que tots ells
coincideixin en una mateixa hora i un mateix lloc per veure’s i parlar-se cara
a cara. Mentre no arriba aquest moment segueixo mantenint el sentiment d’amistat
repartit però real. Tinc temps per a tots i ells per a mi. Hi sóc, hi són, ara i sempre.
Gràcies als quatre i a tots els altres que formeu part de la meva vida i família: Pitu, Maribel, Raquel, Maria, Pablo, Txiqui, Sonia, Roger, Pere, Isabel, Albert, Júlia, Xavi, Joan Ramon, Pili, Carles, Mónica, Óscar, Ferran, Cori, Santi, Guillermo, Oriol, Ramon, Rosa, Olga, Marta, Manolo, Ana... i tants altres.
Gràcies als quatre i a tots els altres que formeu part de la meva vida i família: Pitu, Maribel, Raquel, Maria, Pablo, Txiqui, Sonia, Roger, Pere, Isabel, Albert, Júlia, Xavi, Joan Ramon, Pili, Carles, Mónica, Óscar, Ferran, Cori, Santi, Guillermo, Oriol, Ramon, Rosa, Olga, Marta, Manolo, Ana... i tants altres.
Podeu ampliar les fotos clicant sobre elles.
Comentaris
Certament va ser un dia molt maco, especial i per recordar.