Aquest post és el darrer escrit que dóna vida a aquest blog. El “Tot és possible” ja no té raó de ser a hores d’ara per motius diversos que fan que el nom del propi espai esdevingui fals, no adequat, poc adient. Hi ha labors incessants que no arriben a bon port i són aquestes les que provoquen la caiguda. Tot suma, a cop d’esforços, fins que deixa de sumar i et resta i omple d’entrebancs. La motxilla pesa massa en alguns sentits i les mans, i el cap sobretot, s’esgoten d’alimentar un espai virtual que sempre ha estat ben cuidat però que requereix estabilitat, concentració, creativitat i ganes de comunicar. El camí ha tingut massa pèrdues i hi ha dreçeres que perdo de vista ara. Es dibuixa un nou hortizó que repasso visualment a cada petjada. Moltes coses tenen el seu principi i el seu final, altres no tenen principi, altres no tenen final. I en aquest cas el final el poso jo, voluntàriament, agraint-vos a tots i totes la vostra confiança diària i la vos...
M'ho temia, ja han arribat!. Aquest matí he vist els primers Pare Noel escalant per les parets dels xalets dels meus veïns. La imatge parla i no fan falta massa paraules per entendre la meva irritació quan, recent llevat, he vist aquest element vermell amb l'escala tot intentant entrar en aquesta casa, amb el seu esperit americà, per fer-se seus els nens. Ara el coco ja no arriba, ara es menja el coco als més petits. A sobre, obro el diari i veig que, per primer cop, el pernil ibèric és legal a Estats Units. Sembla mentira però fins ara es passava de contraban i al final s'ha legalitzat. Es mengen la porqueria de les hamburgueses i altres fast food que els posa com a porquets i prohibeixen delícies ibèriques. I ara, vist el primer Pare Noel i legalitzat el bon pernil, ja hem d'aguantar les megafonies nadalenques a carrers i bars, caminar sota les llums de colors i empassar-nos els anuncis de torrons i caves, joguines i consoles. Sempre en quedar pensar que encara tenim al Tió i al Caganer i saber que aquells que encenen les llums un més abans de la festa ho fan perquè ells en tenen ben poques. Aquest Nadal Creu Roja no recaptarà joguines i apostarà per una campanya de sensibilització per als menors. Amb una mica de sort, de rebot i si la màgia nadalenca existeix, alguns homenots tristos somriuran i potser començaran l'any més calmats, més coherents, més llibertaris. Per sort, amb màgia nadalenca o sense ella, tot el que arriba acaba marxant. 
Comentaris
no té desperdici, el próxim post anirà d'aixó
salut
Anònim: On hi hagi un bon plat de jabugo amb una copeta de vi... que vinguin a buscar-me. Visca la gastronomia espanyola i fora la yankee!
Et proposo fer el "comandu botifarra" i anar a arrencar el símbol yankee del veí hortera.
Mon. Si, n'hi ha que semblen més morts que vius. I n'hi ha que fan pena. Prop de casa n'he vist un que el vent li ha estripat part de la roba i on hauria de portar els pantalons només se li veuen els ferros i els cables. Encara és més patètic.