Archive for de març 2010

NO ELS VOLEM AQUÍ


Ja sabem que hi ha crisi i que les previsions d’ocupació hotelera a la Costa Daurada no són les que tothom voldria. Ja sabem que cal cercar noves formules per incrementar la presencia de turistes a les nostres poblacions però tot té un preu i uns límits.

L’arribada de 4.000 universitaris britànics a Salou ens ha de preocupar pel rerefons que té la seva arribada a aquest municipi costaner. Han vingut a practicar l’esport de dia i a emborratxar-se de nit. Formen part del programa Saloufest que lidera l’agencia Solactive Tours, empresa que ven Salou com un municipi de referència per al consum d’alcohol i la disbauxa i la farra amb descontrol.

Amb aquesta arguments que per als joves són els grans atractius, quin anglès adolescent es perdria l’estada a la capital mundial dels cubates i la cervesa a preus barats i amb el 2x1?

No hi ha res més complicat de controlar que un ramat de joves en edat complicada i abandonats als vicis més contagiosos en època de creixement. La policia local de Salou passarà una setmana delicada intentant que la canalla que de dia farà esport acabi practicant el waterpolo en una piscina plena de whisky de garrafa o enrotllant-se amb les cheerleaders que, curiosament, també són a Salou aquests dies.

Les autoritats locals, diguis Ajuntament de Salou, haurien de ser les primeres en rebutjar aquest tipus de turisme. Els patronats de turisme, el local i el de la diputació, haurien de dir NO a aquestes contractacions. Calen diners, cal incrementar els nivells d’ocupació però a aquests preus. És una vergonya.

PENSAMENTS LLEUGERS (4): LA TRISTESA


La tristesa ens inunda sovint, ens cobreix i ofega sense perdons. Quan veus que es perd l’amor, quan notes que hi ha el canvi no desitjat, quan sents aquella pèrdua i saps que no hi pots fer res.
I sempre et visita en moments baixos, quan el cansament et té vençut en un racó, quan ja no hi ha ganes de lluitar ni de seguir, quan et desdibuixes com a home i persona, quan ets l’ombra de l’ombra que havies acompanyat.
La tristesa és un càncer, és la solitud repetida en l’infinit, la porta del caos i el final dels teus dies.
28 de març 2010

A UN MILER DE PETONS DE PROFUNDITAT

Els poltres corren, les noies són joves, les desigualtats són allà per colpejar. Tu guanyes un instant, i llavors ja està fet: La teva petita línia guanyada i convocada ara per negociar amb la teva derrota invencible. Vius la teva vida com si fos real, a un miler de petons de profunditat.

Perds el control, i llavors et llisques dins de l'Obra Mestra. I potser hagi de conduir moltes milles, i promeses de mantenir: Tu obres rases per tot arreu per a romandre viu, a un miler de petons de profunditat.

I a vegades quan la nit és lenta, l'infeliç i l'humil, Recollim els nostres cors i anem a un miler de petons de profunditat. Limitats al sexe, ens premiem contra els límits de la mar fins que vaig veure que no quedava més oceà per als drapaires com jo. Ho vaig fer a la portada del vaixell
beneint les restes de la nostra flota I llavors ell va consentir a ser enfonsat a un miler de petons de profunditat. 

DE PALMES, BOMBONES I PUBS

El govern de l’Ajuntament Tarragona s’ha begut l’enteniment. L’última polèmica que han generat ens arriba per la decisió que han pres, diuen que per una ordenança que han publicat, de prohibir la presencia de venedors de palmes a la ciutat si són de fora de Tarragona.
La Carme Sanz és de Cambrils, fa 13 anys que venia palmes a Tarragona i enguany ha hagut de col•locar la seva paradeta a la ciutat de Reus. A Europa hi ha lliure circulació comercial però a Tarragona les prohibicions són tan estrictes que s’apropen més a les lleis nord-americanes que compleix segons qui.
A la ciutat de Tarragona hi ha unes ordenances que prohibeixen que s’estengui roba als balcons, que s’hi posin bombones de gas butà o que s’hi collin antenes parabòliques i aparells d’aire condicionat. Aquestes ordenances se les passa tot déu pel folre.
A la ciutat de Tarragona tanquen locals d’oci durant un mes per una denuncia d’una veïna i altres que locals que SI incompleixen les normatives poden obrir una setmana després d’haver tancat gràcies als permisos temporals i a la vista grossa que fan els politics quan toca o quan els toca de ple.
És la llei feta a mida que permet absurditats com la que ocupa el post. El més curiós del cas és que els qui prohibeixen vendre palmes l’estan “palmant” políticament parlant.

HI HA ...


Al final n’hi ha per cantar la canya a tothom i en veu ben alta. Hi ha diaris que reben els comunicats que els hi envies i no els publiquen perquè es permeten el luxe de vetar a segons qui i, de pas, privar de certa informació als seus lectors.
Hi ha altres diaris, online, que són propietat d’alts càrrecs del PSC al camp de Tarragona o que dirigeixen des de Barcelona els republicans del clan de l’avellana, mitjans que fan tuf i que són plataformes de difusió dels seus editors.
Hi ha televisions manipulades pel govern de torn que neguen l’existència de l’oposició i fan propaganda partidista dels seus manipuladors però amb els diners de tot el poble. Els mateixos manipuladors tenen al seu abast les emissores de ràdio que també paguen els ciutadans.
Hi ha representants de les joventuts politiques de certs partits que fan pena mentre llepen el cul als seus caps tot pensant-se que els compensaran aquestes llepades amb algun càrrec quan no serà així.
Hi ha favors deguts i gent col·locada a llocs que podrien ocupar més dignament altres persones però que ocupen ells, els dels favors, sense treballar i cobrant a final de mes. Per això hi ha també tants i tants organismes, entitats, plataformes i candidatures absurdes.
Hi ha plataformes creades en l’àmbit social per acabar sent politiques i liderades per aquells que sempre han demanat a crit un bon lloc a les llistes i han rebut carbasses i el menyspreu dels qui fan aquestes llistes.
Hi ha governs amb amplies majories que són incapaços de fer bé la seva feina i que ara tremolen perquè saben que han desaprofitat la seva oportunitat. Hi ha trens que passen un sol cop i gent que hi puja però cau pel camí.
Hi ha tanta porqueria dispersa pel camp  que haurem d’anar pel carrer amb botes per evitar omplir-nos de “merda” fins els genolls.   

PENSAMENTS LLEUGERS 3


Hi ha aventures, somnis, idees, pensaments. 

Hi ha aventures que són lustres que passen com a minuteres, senyores del seu temps, ignorants que ens marquen el nostre.
Hi ha somnis veloços, traïdors amb les nostres esperances, timoners d’una barca sense mar ni oceà.
Hi ha idees antigues, caducades, caduques, amants d’un rellotge que es para, se’ns para a cada intent de renovar.
Hi ha pensaments morts, vitals, perseguidors, innovadors, quasi celestials.
Hi ha pensaments antics, esgotats de somnis, plens d’aventures.
Hi ha aventures veloces, comunes, eternament distants.
23 de març 2010

COR INGRAT (CORE 'NGRATO)

Fa uns dies vaig respondre una enquesta sobre música i una de les preguntes que se’m plantejaven era quina és la meva peça de música clàssica preferida. Tot buscant al meu arxiu mental vaig trobar la meva resposta al cap d’un parell de minuts. El llistat de joies clàssiques que em posen els pels de punta, que m’emocionen, em fan plorar o em porten a l’eufòria no és pas curt.
Però hi ha una peça que m’agrada molt. És napolitana i es diu “Core ‘Ngrato” que vol dir Cor ingrat. L’han cantat tots els tenors del món de les darreres dècades. H i ha versions del tema que són una meravella però em quedo amb dues, la de Pavarotti i la de Jaume Aragall. Les dues per la seva introducció musical potent i per la potencia de les seves veus.
Ara la vull compartir amb vosaltres i he triat la versió que en van fer al seu dia els Tres Tenors (Pavarotti, Carreras i Domingo). De pas us poso la lletra en napolità i la traducció al català que acabo de fer. Espero que us agradi.


Catarì, Catarì, pecche' me dice sti parole amare?
Catarì, Catarì, perquè em dius aquestes paraules amargues.

pecche' me parle, e 'o core me turmiente, Catarì?
perquè em parles i em turmentes el cor, Catarì?

Nun te scurda' ca t'aggio dato 'o core, Catarì, nun te scurda'!
no t’oblidis que et vaig donar el meu cor, Catarì, no te’n oblidis!

Catarì, Catarì, che vene a dicere, stu parla' ca me da spaseme?
Catarì, Catarì, què vens a dir, aquestes paraules em fan mal?

Tu nun ce pienze a stu dulore mio, tu nun ce pienze, tu nun te ne cure.
tu mai penses en el meu dolor, tu mai penses, no tens cor

Core, core 'ngrato, t'haie pigliato 'a vita mia,
cor, cor ingrat, has pres la meva vida

tutt'e' passato, e nun ce pienze cchiu'!

ara tot és passat, i no ho pensis més!

LA PLAÇA DE LA VERGONYA

La imatge que acompanya el post és de la plaça dels Pins, a Vilafortuny. Ara, a part dels pins, és també la plaça de les bosses, de les caques de gos i la porqueria diversa que s’hi acumula i ningú retira. L’administrador, a través de l’empresa que gestiona la zona, no ho fa per deixadesa i cara dura. Els serveis de neteja de l’Ajuntament tampoc hi entren perquè, visca les excuses, diuen que ha de netejar l’administrador i que ells no han de fer res fins que no se’ls recepcionin els serveis.

I els uns pels altres, tenen la plaça que fa pena i als pares dels nens que hi podrien jugar tranquil•lament amb un mosqueig de primer nivell. Òbviament els petits no poden utilitzar el parc perquè o trepitgen una caca o ensopeguen amb una bossa. Tot gràcies a les ineptituds dels qui els trepitgen com a persones, empresa i consistori. Tot gràcies a la passivitat de dos col•lectius, empresarial i polític, amb qui no cal confiar.

El proper any els pares que ara es queixen tindran sort. El proper any hi ha eleccions municipals i sobre el mes de febrer o març veuran com un dia, recent llevats i disposats a dur el nen o nena a escola, el parc dels pins està impol•lut, net i endreçat. Hi haurà fet la brigada de l’Ajuntament en una acció que només marca precedents dos mesos abans de les votacions.

Mentre no arribi el moment, que els pares es facin fotre i als nens els bombin. És la cultura socio-politica de llençar la pilota al terrat veí enlloc de sancionar l’administrador per cobrar i no netejar o, senzillament, assumir el compromís de netejar allò que no netegen els altres.

No els importa si l’AMPA de Mas Clariana o l’Associació de Veïns de Mas d’En Bosch es queixen més o menys perquè no els importa el fons sinó l’època. Els crits i les protestes sonen més fort quan hi ha l’urna a la cantonada.

LES FILLES D’EDWARD DARLEY BOIT


Abans de començar a llegir, feu un clic sobre la foto i mireu-vos amb calma el quadre ampliat. El que menys ens importa en aquesta historia és qui era aquest tal Edward Darley. Les seves filles tampoc són massa importants. El què val la pena és el quadre, l’obra d’art i sobretot el seu autor que va pintar aquesta peça per encàrrec d’un señor ric, l’Edward, per plasmar les seves nenes, les filles de l’Edward.
La qualitat de l’obra salta a la vista, es nota a primer cop d’ull. És un quadre que té força, que impacta i que, tot i les foscors, ens presenta les seves llums particulars. També ens deixa clar que les nenes no vivien envoltades de massa felicitat fruit de la rigor del pare que les devia tenir ben educades i poc cuidades en els valors d’estima.
Feta la diagnosi del quadre, acció que mai havia fet en aquest blog i que crec que faré més sovint, us comento que he volgut parlar d’aquesta obra perquè fa pocs dies ha arribat a Madrid on es podrà veure fins el proper 30 de maig al Museu del Prado.
Els experts diuen que aquest retrat de les filles de l’Edward Darley Boit recorda molt a “Las Meninas” de Velázquez perquè l’autor, John Singer Sargent, era un amant del pintor espanyol. Us recomano l’obra de Singer (1856-1925) per la seva qualitat.
Hi ha quadres que són autentiques meravelles com les que us linko. Feu clic a sobre d’elles.

Un carrer a Venècia

Madame X
La taula d'esmorzar
Bilbioteca Pública de Boston
Nonchaloir
Festa a la barca
I si disposeu de més temps, mireu-vos tots els seus quadres fent clic aquí

MEDI AMBIENT TREU LES TISORES

El Ministeri de Medi Ambient ha decidit tornar als temps de repressió i control dels mitjans de comunicació, en alguns casos no cal tornar perquè mai han marxat, i ha prohibit l’emissió d’un documental que va encarregar ara fa tres anys la Ministre Cristina Narbona sobre la destrucció del litoral espanyol.
El reportatge forma part d’una sèrie anomenada “Las riberas del mar océano” i el pressupost pagat per Medi Ambient a Televisión Española, autora de la sèrie, és de 1.292.874 euros, una autentica aberració.
Deixant a banda els diners, Medi Ambient ha prohibit que s’emeti per televisió perquè li sobren dos minuts. Són 120 segons dedicats a parlar de la corrupció urbanística com a un dels causants dels mals del litoral. El govern volia que es parlessin de flors i violes però quan ha vist que es cantaven veritats ha tret les tisores per aplicar el tall a la cinta sense el permís del responsable del documental que es nega a tocar el contingut.
Com ja sabem que NO veurem mai aquest documental sencer, em permeto posar el contingut que Medi Ambient vol censurar i deixo clar que estic totalment d’acord amb el text que ara podreu llegir:

"La costa concentra una parte sustancial de los delitos contra el medio ambiente y el urbanismo, de viviendas ilegales y de sentencias de demolición. Tras ella se esconde la complicidad social con la corrupción urbanística, que se manifiesta por la connivencia de algunos funcionarios, cargos públicos, profesionales y empresas de suministro. Todos ellos han consentido las actividades ilícitas y las prácticas corruptas. ¿Por qué hay tantos desmanes, abusos y corrupciones?". "Gran parte del litoral español está en manos privadas, urbanizado, alterado profundamente o destruido. En muchos casos no existen las servidumbres de paso, protección y acceso al mar"

Apa! Aquí ho teniu i que es facin fotre a Madrid. Si volen censura que se’n vagin a governar a la Xina (mai millor dit) i ens deixin en pau amb la nostra estimada democràcia.

EL DECLIVI DE DON SANTIAGO


No sé qui proposa certes entrevistes a les reunions de redacció dels grans programes de ràdio quan preparen l’espai del dia següent o fan la reunió setmanal. Ho dic perquè no entenc quin cap pensant pot proposar entrevistar a Santiago Carrillo a aquestes alçades i arriscar-se a vendre un producte de baixa categoria. Em refereixo a l’entrevista que li van fer ahir a la SER a aquest senyor que al seu moment va tindre els seus mèrits però que ara sembla tenir el cap ple de despropòsits.
Parlo d’ún senyor que defensa la gestió de ZP, la mateixa que no defensen ni els seus companys de partit, que titlla a Convergència i Unió com un partit que “quiere solucionar la crisis atornillando a los más pobres porque es un partido de derechas sin más propuestas” i que defensa al jutge Garzón qualificant-lo com “un juez imparcial que ha atacado a todos por igual y tiene una imagen perfecta e intacta”. Ja no cal que us digui quina opinió en té del PP, el monstre culpable de tot.
Són algunes de les parles que han sortir de la seva boca. Santiago Carrillo hauria de quedar-se a casa ben calladet i gaudir de la jubilació que li toca per la seva edat. No seré pas jo qui negui tot allò que ha fet fa trenta , quaranta o cinquanta anys enrere, qui li tregui els honors adquirits. Si que sóc però qui li diu ara que a certes edats “en boca cerrada no entran moscas”.
Hi ha desenes de persones anònimes que poden enriquir molt més el magazine de tarda de la SER que no pas certes personatges intel•lectualment agònics. Més imaginació companys, més imaginació!

ARAGON I FERRAT

Ara fa uns quants anys va caure a les meves mans un llibre d’un autor que no coneixia i que més tard em va agradar molt. El llibre era “El campesino de París” i l’havia escrit un escriptor francès que es deia Louis Aragon. Llegint algunes de les seves obres, les que s’han publicat en castellà, i buscant més informació d’Aragon, vaig topar-me amb la música del Jean Ferrat, un dels principals exponents de la chanson francesa.
Ferrat tenia lletres molt polítiques i quan no escrivia les seves cançons es dedicava a musicar textos i poemes de Louis Aragon. El disc Ferrat chante Aragon va ser un dels seus treballs més venuts. El poeta va morir el 1982 i en aquella època el cantant va començar a reduir la seva producció musical espaiant les gravacions dels seus LP’s.
Aquest cap de setmana Ferrat ens ha deixat, ha mort als 79 anys desprès de patir una llarga malaltia. Quan es mor un artista que t’ha omplert en certs moments de la vida, que t’ha permès gaudir algunes estones, que t’ha nodrit, sap greu. I la seva mort, la de Ferrat, és una pena perquè ell, com en Moustaki, són gent que mai abandona els escenaris i per tant encara ens devia algun concert d’aquells que protagonitzava sovint a petits locals i racons poc habituals. Us deixo amb un dels seus vídeos més coneguts. Endavant Jean!



TENEN EL CAP A LES FOSQUES


La situació a la Costa Brava és insostenible i l’actitud del govern català i de la companyia Endesa una autentica vergonya. Els habitants i comerços gironins han hagut de patir desenes d’hores a les fosques i ara, de nou, tornen a estar-hi. Tot per culpa de les instal•lacions d’una companyia que, com moltes altres, tenen el monopoli del seu sector i fan allò que els rota sense cap problema.
Torres elèctriques que semblen fetes de paper i enganxades a la terra amb celo, subestacions que no aguanten cap pressió i un servei d’avaries que, lluny de col•lapsar-se, té els nassos de despenjar els telèfons quan hi ha problemes i milers de trucades dels usuaris demanant explicacions.
Enmig del caos hi navega la nostra administració, també avariada per culpa dels cap inoperants que la gestionen, que enlloc de posar-se a treballar i ajudar, gira l’esquena i no té ni els pebrots d’obrir expedients i sancionar amb multes milionàries al monopoli d’Endesa. Els hotels estan a les fosques i sense clients, els comerços han perdut part dels seus productes, les cases particulars han acabat amb les existències d’espelmes i el tripartit ha acabat amb la paciència de tots.
Plogui o nevi, amb incendis mal gestionats, la cadira imantada els manté ben asseguts i tranquils. Aquí ningú plega ni dimiteix. És l’art de tenir la cara massa dura i el cervell massa encongit. Ens governen totxos amb americana i corbata, personatges in sensibles que tenen el sentit de servei ciutadà allà on l’esquena perd el seu nom. Els seus caps estan igual que la Costa Brava, a les fosques.

ADÉU A MIGUEL DELIBES


Al final ha arribat la mala noticia, ha mort l’escriptor i acadèmic Miguel Delibes. El passat 11 de desembre en parlava en aquest post on avançava que el seu estat de salut era més que delicat. Delibes patia feia anys un càncer que al final no ha superat i aquest mati, fa ben pocs minuts, ens ha deixat al seu Valladolid natal. Tenia 89 anys.

De fet ens deixa l’home però en queda el seu llegat, una obra molt extensa, una producció amplia i d’una qualitat excel•lent. Llegir Delibes sempre és un plaer. Transmet amb facilitat, sense massa textos carregats de paraules rebuscades, amb definicions senzilles i quotidianes. Ens parla sovint d’aquelles escenes que hom ha pogut viure en primera persona o que ha escoltat explicades pels pares o els avis. Ens proposa paisatges rurals i personatges estranys, denuncia les injustícies socials, recorda la seva infància i critica, sempre amb fina ironia, a la burgesia.

He tingut el plaer de llegir una part de la seva creació. Recordo especialment “El disputado voto del señor Cayo”, adaptada posteriorment i amb molt encert a la gran pantalla, o “Los Santos Inocentes” (també traduïda al cinema). No puc oblidar altres de les seves novel•les devorades amb plaer com ara “Las ratas”, “Cinco horas con Mario”, “Diario de un emigrante” o “Mujer de rojo sobre fondo gris”. Són grans tresors que ens quedaran per sempre perquè la literatura, com altres vessants de l’art, té això, que se’n va l’autor però ens deixa l’obra.

Si parlem de premis i guardons, Delibes ja els havia rebut tots. Els darrers els hi havien entregat fa pocs mesos al seu domicili particular, fruit del seu delicat estat de salut que no el permetia moure’s de casa. Ell va respondre amb una frase que ens quedarà per sempre: “demasiado metal para mí”. Era un Delibes cansat, l’home escrivint el seu propi adéu amb elegància i poc soroll, buscant un silenci que ningú volia i que al final se’ns ha imposat.

PENSAMENTS LLEUGERS (2)

Si a cada pas pensessim el trajecte fet, no ens mouriem mai d’enlloc o ens fariem masovers de l’univers que ara imaginem buit. Si cada cop que respirem fossim conscients de l’ale nou llençat al mon, regalariem millor l’aire que ens fa vius. Si en el gest de parlar o de riure empressim la força que ens separa del quotidia a l’innovador o sorpresa, entendriem menys pors i regalariem mes alegries.
Si caminessim mes serens ens convertiriem en allo que tots enyorem, ser eremites d’una vida lliure que dominem en silenci tot compartint sense prudencies moments de solitut que acaben marcin les absencies obligades que ara ens imposem.

EN DINO-SAURA


En Saura i en Boada pertanyen a una altra època, a una classe política única per la seva manca de previsió, per la nul•la capacitat d’autocrítica i per tenir l’art de trencar tot el que toquen. És obvi que han d’explicar al Parlament la gestió de la nevada o, més ben dit, el caos que gràcies a ells va agafar el seu màxim significat. Han de reconèixer que pitjor no es poden fer les coses, que quan se’t giren d’esquena els Bombers, les policies locals i Protecció Civil alguna cosa vol dir i algunes conseqüències ha de portar.
Que una nevada prevista pels meteoròlegs i advertida amb temps, per més gran que sigui la nevada, paralitzi el país de la forma en què ho ha fet, no té cap explicació lògica. Que dos dies després encara hi hagi problemes a La Jonquera, carreteres tallades, pobles aïllats i 50.000 famílies de Girona sense llum, demostra la minsa capacitat que té aquest govern per a reaccionar quan toca.
Ja sabem que els representants d’Iniciativa tenen clar que el tripartit no es podrà repetir perquè són conscients que a les properes eleccions autonòmiques el seu partit anirà a parar a les golfes polítiques i passarà a la història. En Saura, dinosaure polític que no es pot ni reubicar a cap dels cementiris politics existents (síndic de greuges, senador, parlament europeu o president de qualsevol institut d’estudis), ja s’ho passa tot pel folre. Sap que no repetirà i això l’ha portat a un abandonament de les seves funcions que clama al cel.
Amb el foc mediàtic d’Horta encara en flames, DinoSaura i Boada han quedat coberts de neu, i de gloria, fins el serrell. No se’ls han glaçat les idees perquè mai les han tingut però estan demostrant ser molt freds per passar a la història com els pitjors gestors existents i mantenir la trona ben calenta.
DinoSaura i Boada s’han guanyat el cel i han fet gran aquella frase del popular Grouxo Marx tot afirmant que la política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un fals diagnòstic i aplicar els remeis equivocats.

TELEVISIÓ A LA CARTA

Canal Català Tarragona estrena avui la seva nova pàgina web. La televisió de Tarragona, indret on vaig tenir el plaer de treballar durant quasi quatre anys i on ara puc col·laborar periòdicament com a contertulià, llença a la xarxa un producte que feia falta. El nou espai on line permet conèixer més als companys que treballen en aquest mitjà i, encara més important, visionar programes ja emesos.
Aquest nou servei de televisió a la carta em sembla molt útil perquè pots recuperar programes que volies tornar a veure, espais que ara no són a la graella o documents que has de visionar per motius professionals o simplement per plaer. La web ofereix més opcions com la possibilitat de demanar un vídeo en concret, llegir les últimes notícies o consultar la programació del dia.
La qualitat actual dels programes de Canal Català Tarragona és innegable i ara tocava la cirereta del pastís, aquesta web que us recomano i que penso consultar sovint. Mireu-la fent clic aquí.

Joan, Ivan, Carles, Oriol, Mar, Alexandra, Tomy, Cano, Rafa i totes les altres persones que hi treballeu, enhorabona i endavant!

OBAMA, BIGELOW ...

Els nord-americans segueixen sorprenent-nos per la seva capacitat de modernitzar-se abandonant, quan volen, aquest conservadorisme que els ha fet tan odiosos i prepotents, que els ha posat d'esquena al món. Per a demostrar el seu canvi a la resta del planeta van escollir un president negre. Ara, amb Obama al poder, han entregat a una dona l'Òscar a la millor direcció. Kathryn Bigelow aconsegueix ser la primera directora amb estatueta en 82 anys d'història dels guardons i a més guanya el "monigot daurat" amb una pel·lícula de guerra.
La llista de dones directores, mereixedores de l'Òscar, és infinita si fem la mirada enrere. No cal citar-ne masses. Jane Champion amb "El piano", Sofia Coppola per "Lost in translation" o Lina Wertmuller amb les seves "Seven Beauties" poden representar sense problemes a aquest col·lectiu de grans mestres de la càmera que sempre han estat en un segon pla perquè la societat, l'americana especialment, les ha considerat de segona pel simple fet de ser dones, el sexe dèbil.
Primer un negre a la Casablanca, ara una dona amb l'Òscar, que en són de grans els americans!. Quina serà la seva propera sorpresa al món?

PENSAMENTS LLEUGERS (1)

Vivim d'emocions, de les emocions. Ens envoltem dels moments que toquem amb les mans i el cor, ens deixem envair de l'espai on residim i habitem en una pau interior provocada pel caos que ens allunya de la vida mes senzilla que hauríem de fruir i desconeixem fruit del propi caos on ens submergim.
Ens convertim en capbussadors d'idees que mai tindríem si no existissin les vivències, volem quedar-nos al darrer espai forani on hem caigut, ens autoproclamem ambaixadors dels indrets que ens eren estranys i ara ens son propis.
Esdevenim companys eterns de paisatges nous, animes bessones de gent amb qui no hem parlat però pretenem conèixer des de sempre. Repassem racons en una imatge que dura segons i en relatem tota una aventura incapaç de narrar en tres vides.
Vivim a l'instant, passius i impassibles, amb temor de segons i valentia de dies, ens imposem ser joves en la maduresa per no haver estat madurs en la joventut. esmicolem sentiments i èpoques, les convertim en nous horitzons, capítols del nostre propi llibre que es diu vida.
I aixi vitals a estones i foscos en moments, viatgem en el temps, dia a dia. No importen les distancies, ni els noms de les ciutats i les persones. Som, de nou, nòmades del nostre temps que es muda a cada instant.

ON NO N'HI HA, NO EN RAJA

L’Ajuntament de Tarragona és una caixa de sorpreses. Dia que passa, disgust que ens regala. Ara el tema a parlar és el de l’aigua, aquell element vital que tant necessitem quan hi ha sequeres o restriccions i que oblidem quan anem sobrats i els embassaments s’omplen gràcies a les pluges. Quan tenim excedents d’aigua ens excedim en el seu consum i quan l’aixeta perd pressió ens posem les mans al cap.

Els ciutadans no en tenim tota la culpa. Sempre he dit que falta pedagogia del consum de l’aigua, demostrar al ciutadà fins a quin punt és important un us racional per aconseguir un futur sense mals de cap. Si es fessin més campanyes divulgatives, dures com les de la DGT, potser ens acostumaríem a tancar abans l’aixeta o a obrir-la només quan toca.

El problema és que algunes administracions no poden fer aquesta pedagogia perquè són les primeres en malbaratar els recursos hídrics disponibles a la ciutat. Ara hem sabut que els carrers de Tarragona es netegen i reguen amb aigua potable i que anualment es llencen 18 milions litres d’aigua aptes per al consum humà. Quan vaig escriure el llibre sobre els 25 anys d’Ematsa em va sorprendre la quantitat de pous que tenia Tarragona a la dècada dels setanta i principis dels vuitanta. Eren captacions d’aigua que abastien a la població però que patien d’un problema en comú, que l’aigua era massa salada.

De pous n’hi havia més d’una trentena i amb l’arribada de l’aigua de l’Ebre es van anar tancant però segueixen sent propietat municipal i es poden tornar a explotar en qualsevol moment, posant-hi la maquinaria de bombeig necessària. Al llibre, publicat el febrer del 2009, els tècnics de l’empresa d’aigües de Tarragona em deien que avui en dia els carrers es regaven amb l’aigua del Pou Viver i amb la d’altres petites captacions. No es parlava en cap moment d’aigua potable.

Per això em sorprèn, m’indigna i desespera que l’actual política de consum d’aigua tarragonina passi per llençar aquest líquid vital sobre el ciment dels carrers plens de pols, plàstics, papers, cartrons i cagarades dels animals de companyia. És absolutament vergonyós que això estigui passant en una ciutat que ha viscut en primera persona l’angoixa de no poder subministrar aigua als seus ciutadans, que ha vist passar de ben a prop tota la polèmica del PHN i que ha hagut d’abastir amb aigua de primera qualitat, en vaixells i solidàriament, a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Algú ha de sortir a donar explicacions quan abans i ha de convèncer als tarragonins. Posats a demanar, potser algú hauria de dimitir per aquesta aberració i falta de respecte. Seré més clar. Que la regidora es mulli, que l’alcalde es tiri a la piscina i parli clar, que algú tregui el cap des de la Plaça de la Font o la Rambla Nova i aguanti el temporal abans que, a les properes cites electorals, un tsunami de vots es mengi aquest govern que, gota a gota... la paciència ens esgota.

PROU ANIMALADES, NO ALS TOROS


El debat ja està servit. El Parlament de Catalunya ja és el pol d’atenció informativa del país i especialment per aquells que senten odi i menyspreu per Catalunya. La Iniciativa Legislativa Popular que centra aquest debat i que demana la prohibició de les corrides de toros a Catalunya és el principal èxit per als qui al seu dia la varem signar però falta saber què passarà al final. La Comissió creada al voltant d’aquesta Iniciativa no ho té fàcil. Aquesta primera jornada ha estat la de la demagògia que ha portat fins al palau parlamentari en Salvador Boix, l’apoderat del principal torero espanyol en aquests moments, José Tomàs.
Boix ha obert tant la boca que ha arribat a dir una bajanada tan grossa com aquesta: el Parlament de Catalunya deu una disculpa als aficionats a la tauromàquia. Un altre dels protagonistes ha estat en Joselito (el torero, no pas el cantant) i en Jaume Josa que és representant de la Plataforma per la promoció i difusió de la Fiesta Nacional. Alguns d’ells han tingut la gosadia de comparar la matança del toro a la plaça amb la caça del senglar o la pesca esportiva. A la foto del post veieu al senyor Jorge Wagesenberg, físic de la Universitat de Barcelona, que ha mostrat als partidaris de les corrides i la matança de la plaça estris que utilitzen per torturar al brau com ara una banderilla. Per a ells, aquest element forma part de la festa i és semblant a un escuradents, inofensiu.
Espero que s’imposi el seny en aquest debat i que es prohibeixin per sempre més les corrides de toros a Catalunya i, per extensió, a tot el planeta. Si gaudeixen clavant-se banderilles i estocs, que s’ho facin entre ells, apoderats, toreros i partidaris de la Fiesta, a casa i en silenci.

FOT-LI QUE NO HA ESTAT RES!


No em cap al cap que l’aigua que es gasta a la ciutat de Tarragona per a regar i netejar els carrers sigui potable. No m’hi cap perquè tothom sap o recorda els problemes que va patir la ciutat durant dècades per la qualitat de l’aigua que hi havia als pous existents. Com a autor del llibre dels 25 anys d’Ematsa (empresa municipal d’aigües de Tarragona) vaig tenir ocasió de comprovar quina situació es vivia en aquella època de l’aigua salada. Per això no comprenc que ara es regui amb aigua potable quan a la ciutat hi ha tancats una trentena de pous que tenen aigua suficient per rentar els carrers, aigua en condicions per rentar la cara a l’asfalt i no apte per al consum humà.
Crec que en aquests temps toca fer més pedagogia que mai i educar als ciutadans en el consum moderat de l’aigua. Però aquesta tasca no es pot fer a una ciutat com Tarragona on les decisions politiques van en contra d’aquests principis. Els 18 milions de litres d’aigua potable que el govern de l’Ajuntament de Tarragona llença als carrers i el més de mig milió d’euros que costa aquesta acció tan insolidària, podrien dedicar-se a moltes altres coses, a fer el bé, a crear futur, a pensar en demà. L’aigua és un bé massa escàs com per anar llençant-lo.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -