Aquest post és el darrer escrit que dóna vida a aquest blog. El “Tot és possible” ja no té raó de ser a hores d’ara per motius diversos que fan que el nom del propi espai esdevingui fals, no adequat, poc adient. Hi ha labors incessants que no arriben a bon port i són aquestes les que provoquen la caiguda. Tot suma, a cop d’esforços, fins que deixa de sumar i et resta i omple d’entrebancs. La motxilla pesa massa en alguns sentits i les mans, i el cap sobretot, s’esgoten d’alimentar un espai virtual que sempre ha estat ben cuidat però que requereix estabilitat, concentració, creativitat i ganes de comunicar. El camí ha tingut massa pèrdues i hi ha dreçeres que perdo de vista ara. Es dibuixa un nou hortizó que repasso visualment a cada petjada. Moltes coses tenen el seu principi i el seu final, altres no tenen principi, altres no tenen final. I en aquest cas el final el poso jo, voluntàriament, agraint-vos a tots i totes la vostra confiança diària i la vos...
Aquest post serà curt però us asseguro que és per donar-vos un bon consell. Fa pocs dies parlava de la incorporació al món blocaire del Pitu Tarrasa i com era d'esperar, han estat diverses les persones que han fet comentaris al post recordant la figura del pare del Pitu, el Josep Maria Tarrasa, i el seu personatge més popular, el Maginet Pelacanyes. Avui l'amic de La Garrofa de Mont-roig ha fet un post molt interessant on recorda les seves vivències al voltant de la figura de Tarrasa i en Maginet. Gràcies al post he pogut calcular millor la edat de La Garrofa, conèixer una mica la seva infància (no us perdeu la foto) o saber que va dedicar-se al món de la cançó. No sabia cap d'aquestes coses i m'ha agradat descobrir-les com també he sabut que La Garrofa, el Mon, escoltava la ràdio, Onda Rambla, en aquells bons temps de treball conjunt del Pitu Tarrasa, un servidor i molta altra gent. Us aconsello que hi feu una ullada. A més, estareu ben acompanyats musicalment parlant. Gràcies Mon!
Comentaris
Crec que una vegada em vas entrevistar, no fa gaire temps per un programa sobre Mont-roig i vaig parlar d'en Joan Miro.(no em facis gaire cas potser vaig errat) De fet escric amb el pseudònim de Mon perquè es com em diuen els de casa i signo així per no barrejar coses...al blog de la Garrofa soc en Mon. Per cert també et convido a visitar un altre blog meu "l'orquestra invisible" si remenes per allí crec que un dia et vaig dedicar un post. Algun dia quedarem per prendre un cafetó....
Em tens més intrigat que mai. Ets membre de Moncamp Tarragoní?
jejejeje.
El cafetó, quan abans millor.
L'entrevista que jo recordi, no la vaig fer jo.
I, sobre el teu segon blog, ja vaig veure la dedicatòria i em va agradar molt. Battiato...
Ves que aquesta nit igual no puc dormir pensant en qui ets... Ho dic seriosament.
Una abraçada.
T'ho dic públicament perquè potser el Mon de La Garrofa de Mont-roig s'hi apunta...
veig que hi ha "birres" pel mig.
Cordialment, Holmes, Sherlock Holmes.
Cordialment, Holmes. Sherlock Holmes.