SUSPIROS DE ESPAÑA

Fa pocs dies la meva mare, persona culta i motivada per la lectura que tant l’apassiona, compartia amb mi per correu una carta que ha enviat al XL Magazine amb la intenció que li publiquin. És, més que una carta al director, un recordatori que tot allò que els polítics que governen han fet malament o senzillament no han fet. 

Que una persona de 66 anys, que ha treballat tota la seva vida i que les ha vist i viscut de tots els colors, arribi a aquests nivells d’indignació ara que li tocaria tenir certa calma i tranquil·litat, ens ha de motivar als més joves a compartir aquest missatge amb les critiques que inclou i les demandes que fa. 

La nostra societat perd els valors, els joves no tenen feina ni motivació per estudiar veient que no hi ha sortides per a ells, els qui tenen més de 50 anys i encara no estan en edat legal de jubilar-se veuen com tot allò guanyat i conquerit amb molts esforços durant dècades, l’estat del benestar, s’esfuma per la incompetència d’uns quants i la permissivitat de tots els qui han permès que els únics nous rics de l’estat siguin els bancs. La gent gran està preocupada pel seu futur, amb misseres pensions, però també pel dels seus fills i nets. Tot trontolla i la solució no es divisa al final d’aquest túnel tan negre. I les meves paraules poden semblar pessimistes però no ho són pas. Parlo des del realisme més clar possible. 

La carta de la meva mare, que us convido a llegir i espero que publiquin, és aquesta:

Suspiros de España

¿Quién calma el hambre de nuestros niños?, ¿Quién los viste?, ¿Quién evita los desahucios?  El pueblo llano, el mismo que con recolectas paga tratamientos carísimos de las llamadas enfermedades raras, ya sean sillas, grúas, aparatos ortopédicos o traslados a algún hospital en la otra parte del planeta. Lo mismo se recogen tapones de plástico en un programa de televisión que permiten recaudar euro a euro para ayudar a las personas que, perdiendo el pudor, reclaman solidaridad, que se atienden llamadas de miles ciudadanos dando lo que buenamente pueden. 

Y de la misma manera que se nos pregunta ¿qué tenemos? para dar a los otros cuando te pregunta el presentador de turno, de esa misma manera pregunto a nuestros políticos ¿qué tenemos? La respuesta es muy fácil. Poca vergüenza y trajes que llenan unos personajes vergonzosos que solo sirven para arramblar todo lo que pillan y ponerlo a buen recaudo en los llamados paraísos fiscales. Con el dinero del pueblo ellos van amasando fortunas y dejando el país cada vez más pobre.

Estos son, señoras y señores, los suspiros de España que nadie quisiera escuchar. Mejor oír los de Doña Concha Piquer y que Dios nos guarde de tanto miserable que de mis enemigos ya me guardo yo.