EL COR PLE DE NOMS

Assegut sota l’ampit de la finestra que dóna a la terrassa de baix de casa meva, he anotat tres pensaments (potser conviccions personals) que passo a compartir-vos. 

En primer lloc, estic convençut que l’ambició espanta a moltes persones. Perquè sent ambiciós t’aproximes molt al fracàs i, per tant i de rebot, al ridícul. 

En segon lloc, crec que el que tenen massa en compte moltes persones en aquesta vida és la relació sentimental/emocional amb altres persones. Sovint, res més. No tenen cap més vida pròpia i no saben que en realitat, estant amb altres persones, acabem sent únicament un animal domèstic. 

En tercer lloc, penso que el sexe és una rendició, no de l’home cap a la dona o de la dona cap a l’home, sinó de la persona cap al cos. El sexe és un acte pur de fe, un gest de llibertat en la humilitat  però orfe de companyonia i d’amistançament amb les persones. 

M’he llevat del terra on era assegut anotant aquests pensaments. He regat les plantes, m’he menjat dues peres ben dolces, he tornat al meu despatx tot observant els camp de conreu del davant i m’he protegit en unes paraules del bisbe Pere Casaldáliga, a qui vaig conèixer a Guatemala fa dos anys i mig. Una de les seves poesies (pensaments) m’ha aportat la pau i m’ha donat la raó en tantes coses. 

El cor ple de noms

“Al final del camí ens preguntaran:

Has viscut? Has amat?

I jo, sense dir res,

obriré el cor vessant de noms.”