LA TORRE
Torres de
totes les mides defineixen l’horitzó: merlets que desafien el cel, minarets que
projecten ombres allargades, fars alexandrins, immensos fortins, torres
mestres...
De totes les
construccions de la ciutat, els viatgers només recorden les seves formes
aèries, com si aquell lloc estigués suspès i els peregrins tan sols poguessin
arribar a les torres saltant des d’un núvol. El passeig és un plaer prohibit
als homes.
De totes les
torres, en destaca una de sola que és patrimoni dels ocells. Els nòmades
viatgers se la miren des del carrer principal amb plaer. La torre no forma part
de cap castell ni té merlets ni és fortalesa de defensa de res ni de ningú.
Únicament
els ocells, els únics que hi viuen, saben el perquè de l’existència però volen
en silenci al seu voltant. Tal volta no existeixi explicació, ni ocells ni
torres, ni el cel de la ciutat ni la ciutat. Potser l’horitzó és net i llis,
sense núvols ni terra a sota, ple d’homes sense dret a passejar, ni ser-hi, ni
somiar.
Escrit
metafòric-psicodèlic sobre l’art de voler volar i la delicadesa del gest de
veure viure.
La il·lustració és del Christian Schloe.
Comentaris