PORTA’M EL GIRA-SOL
Mirant l’hort d’un dels veïns pagesos que
tinc davant de casa, he observat els seus gira-sols i m’ha vingut al cap una
poesia d’Eugenio Montale que he cercat per a compartir-la amb vosaltres. Avui i
els propers dies és possible que hi hagi menys escrits, fins i tot que hi hagi
jornades sense post. Faig el possible per donar-me una dosi diària de lletres i
donar-vos-la també a vosaltres. Però no sempre s’hi arriba.
El poema de Montale es diu “tráeme el
girasol” i la foto és de l’hort del veí.
Tráeme el girasol para que lo trasplante
en mi árido terreno
y muestre todo el día
al azul espejeante del cielo
la ansiedad de tu rostro
amarillento.
Tienden a la claridad las cosas oscuras,
se agotan los cuerpos en un fluir
de tintas o de músicas. Desaparecer
es, entonces, la dicha de las dichas.
Tráeme tú la planta que conduce
a donde crecen rubias transparencias
y se evapora la vida como esencia.
Tráeme el girasol de enloquecidas luces.
en mi árido terreno
y muestre todo el día
al azul espejeante del cielo
la ansiedad de tu rostro
amarillento.
Tienden a la claridad las cosas oscuras,
se agotan los cuerpos en un fluir
de tintas o de músicas. Desaparecer
es, entonces, la dicha de las dichas.
Tráeme tú la planta que conduce
a donde crecen rubias transparencias
y se evapora la vida como esencia.
Tráeme el girasol de enloquecidas luces.
|
Comentaris