QUIN MAL FA QUI SE'N VA?

Certes absències són dures i més quan les has rebut de cop o amb massa poc temps per pair-les. I passa que tot i tenint ocasió per assumir-les no vols que arribin però acaben arribant. Les persones van i venen i altres marxen per sempre tot i que, en records, segueixen venint i tornant a marxar.

El passat és traïdor quan tens dies tous i febles en els que penses, molts més que la resta de dies, en aquelles persones que ja no hi són. Avis, pares, germans, amics... Tothom té absències importants malgrat n'hi ha que són més intenses que altres per la proximitat o els vincles del qui t'ha deixat. 

No hi ha cel o infern per als bons i els dolents. Hi ha, així ho crec, un espai al racó de tots els cervells de tots nosaltres que es dedica a acollir en memòria i present als essers estimats. No seré jo qui afirmi que després de la vida no hi ha res o qui asseguri que ens reencarnem o iniciem una segona vida. Però si crec que qui se'n va només ho fa físicament tot mantenint la seva essència que pot esdevenir sovint presencia.  

  

A tots ens ha passat que estem sols i de cop i volta ens sentim acompanyats o observats, amb calma i pau interior, per alguna persona que ens ha deixat. A mi em passa sovint amb el meu germà Carles. Sé que el tinc a prop, que sovint m'acompanya, que em protegeix fins on pot i dorm en aquells moments en què les coses se'm torcen. Sempre el tinc al costat d'una o altra manera. 

És important que donem als qui ja no són entre nosaltres, a nivell físic, el rol que els hi toca. Que no inventem estats que voldríem i no existeixen però que siguem conscients que hi són, que ens veuen i els notem sense por a que ens facin mal. Qui se'n va, quin mal fa? Molt o poc, depèn de la nostra força interior. Però és un mal que ens fem nosaltres mateixos i que ens provoquen els records. La traïció del cap es barreja amb les emocions que exterioritzem. Per això, justament per això, seguim sent mortals.