LES PORS DEL CAMÍ

No hay más miedos que tus propios fantasmas. Es una frase del meu llibre “Aforo completo” que ara lligo amb un petit text que inclouré en un futur nou llibre de pensaments lleugers. Diu així:

El passat són els carrers secs i desèrtics. El present esdevé pluja nova que et regalima pels cabells i et mulla la cara. El futur es dibuixa a l’horitzó i és intocable encara, llunyà. I a primer cop d’ull la mirada que et demana l’ara i l’instant, que no necessita retalls ni engrunes, que es nodreix de la llum que regales sense saber-ho.

Tanques portes i t’obres a noves estances on no hi ha parets ni espais tancats, et deixes portar pels passos que mai has deixat de donar, ara ben certs i segurs, dibuixant un camí que neix net i sense formes previstes. I un dia toques fons i l’altre aixeques cap (com canta el XavisS) i el que et fa aguantar és el present i el nou demà. 

Sí, és ben cert que no hi ha més pors que els nostres propis fantasmes. Una persona és el seu propi camí que pot fer tot sol o en companyia. I és el camí qui posa i treu la pròpia companyia.