DIARI DE LES AMÈRIQUES (7): FOTOGRAFIA, FOTÒGRAFS, FOTOS


Ja havia avisat que avui parlaria del tema imatges, fotos i fotògrafs. Perquè queden només 24 hores per començar el VI Encuentro de Escritores por la Tierra a Santa Tecla, El Salvador. Després de mesos de molta feina, unes últimes setmanes atrafegades i uns últims dies d'infart per la feina a realitzar, arriba el gran moment. 

A dos quarts de sis de la tarda, hora salvadorenya, s'iniciarà l'acte oficial d'obertura d'aquest esdeveniment i posteriorment, a les set de la tarda, es presentarà l'exposició "Encuentros con Enric", una mostra d'imatges dels altres cinc encuentros de escritores que a més està dedicada a un gran fotògraf, i amic personal, que ens va deixar fa pocs mesos, l'Enric Leor. 

Nascut a Tarragona, l'Enric va iniciar la seva trajectòria a la ciutat i va fer-se un nom arreu d'Espanya fotografiant artistes i personatges famosos del nostre país. Posteriorment se'n va anar a Nicaragua on va ser professor de fotografia i on va viure fins el final. 

A mi em toca un paper important en aquesta inauguració de la seva exposició, que comptarà amb la presència de la seva vídua, perquè he de dir unes paraules en nom de tots els companys de la Red Internacional de Escritores por la Tierra. Parlaré de les meves vivències amb ell i de la importància que tenen les imatges com a documents històrics que són i que permeten que la memòria col·lectiva es mantingui viva.

Crec que Tarragona ha donat grans fotògrafs, i els segueix donant, com l'Enric Leor. Entre els que destaco hi ha l'Andrea Eidenhammer, el Rogelio Portal, el Pep Escoda, la Roser Sans, la Olivia Molet, el Pere Toda, El Lluis Milian, el Tjerk Van Der Meulen, el José Carlos León o el Marc Gavaldà. Són gent que viu de les imatges i, sobretot, per les imatges que fan, que saben percebre petits detalls que no veiem amb els ulls i que ens passen desapercebuts. 

Les fotografies són molt importants a les nostres vides. Tant aviat hi són com desapareixen i aquesta és una virtut que tenen. Algunes imatges les dus sempre i acostumen a ser les més especials. Jo, i aquí us faré una confessió, duc una petita foto emmarcada, la del meu germà Carles, als viatges importants que faig. Me la vaig endur al viatge a El Cairo i la torno a portar ara a les Amèriques. Sempre en viatges importants que sé que recordaré i seran en tot moment imprescindibles a la meva memòria.

D'alguna manera sé que portant la seva foto el tinc a ell més a prop i que de pas, i d'alguna manera que no sé ni vull explicar, li permeto veure aquells racons del món que ell no va poder veure mentre vivia. Una imatge val molt. Fa companyia i aporta records, alimenta emocions i regala sentiments. No es pot demanar més.  
  
Avui el post s'acompanya de dues imatges fetes fa poques hores. Una a la televisió Canal 10 de San Salvador i l'altra al Paseo del Carmen on els treballadors de l'Ajuntament de Santa Tecla ja han començat a penjar les lones , pancartes i cartells del VI Encuentro de Escritores. Espero que us agradin.

Comentaris

Ignasi ha dit…
Se'l troba molt a faltar al Carles, Ànims Oscar.
Oscar Ramírez ha dit…
Si Ignasi, se'l troba a faltar. Ja saps que era fàcil estimar-lo i que sempre varem tenir bona relació execptuant un petit parentesi però ja saps que els germans estant fets per barallar-se i divergir.

Fa poc hi ha qui va gosar a dubtar de la meva relació amb ell i amb la gosadia de fer-ho sense coneixe'l a ell. Però també saps que de tarats mentals el món n'és ple. Com diuen a Itàlia, carne errante senza testa.

Els qui varem viure amb ell ja sabem el què hi havia i es manté. Una abraçada molt forta!

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

TRES POEMES ERÒTICS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA