LA LLEI DE QUINA TRANSPARÈNCIA?

Article que podeu llegir a la pàgina 6 del diari NoticiesTGN en la edició en paper i que podeu consultar a la seva web (Aquí) . Podeu deixar els vostres comentaris aquí mateix.

La Llei de quina transparència?

Quasi un centenar de països arreu del món disposen de la seva Llei de Transparència que permet saber tota la informació sobre entitats públiques i governs. Tenir aquest document legal aprovat és un exercici de voluntat democràtica amb totes les seves lletres. Si els qui governen ho poden saber tot sobre els ciutadans, perquè els ciutadans no poden saber-ho tot sobre ells?

A Espanya, on la democràcia administrativa i legislativa funcionen quan es vol i on la Constitució té un valor fluctuant depenent del govern de torn, la Llei és encara un embrió i ens queda ben lluny veure-la aprovada. A la majoria dels partits, que són els qui estan sotmetent el text inicial de la Llei de la Transparència a mil canvis, ja els va bé retardar la seva aprovació final.  Mentre no prosperi el text final i disposem d’aquest element legal que tantes persones desitgem, la corruptela que permet a alguns a incrementar el seu patrimoni personal i ajuda als altres que ja tenen les butxaques plenes a evadir capitals, seguirà sent un hàbit i forma de vida. 

La sorpresa dels últims dies és la decisió, per part del govern central, d’incloure en aquesta futura Llei de la Transparència a la Casa Reial. Sobta perquè molts ja donàvem per suposat que la principal institució a nivell jeràrquic del país estaria incorporada a llistat d’estaments que han de passat comptes amb tots els ciutadans i sobretot perquè ens costa molts milions d’euros cada any i mai hem sabut quines partides van a mantenir els palaus, quines a alimentar a la família reial, quines altres serveixen per comprar-los luxes i quants diners destinen a escopetes i caceres d’animals en perill d’extinció. 

Quan la Llei de la Transparència s’aprovi, i espero veureu amb els meus ulls, s’iniciarà un nou circ al comprovar la informació que ens donen i preguntar-nos quina ens amaguen. No descobreixo res de nou afirmant que tots tenim clar que ens diran mitja veritat i mai sabrem les dades reals.  Però ens hi haurem de conformar tot pensant que més val que ens diguin la meitat de la veritat a saber-ne, como ens passa ara, només un deu per cent. 

Suposo que serà bo que ens tinguin mig enganyats per evitar-nos disgustos si sabéssim tota la veritat. Espanya no és justament un país exemplar en això de la transparència. Aquí estem més, com ho diria, més avesats a que ens ocultin les coses fosques, els fets estranys, les accions indignes i els espolis a que ens tenen sotmesos els més de 3.000 càrrecs polítics que ja hi ha imputats arreu de l’Estat fins el moment. 

Potser per això, els qui confiem en veure aprovada algun dia la Llei de la Transparència també ens preguntem si serà realment bo que la tirin endavant i la posin en marxa. Abans de continuar amb el debat parlamentari previ a la seva aprovació hauríem de demanar, exigir millor dit,  que tots els partits que tenen representants imputats els expulsin de les seves files, que el sistema judicial actuí i empresoni a cadascun dels xoriços i que als qui condemnin els facin tornar allò que han robat. Es tractaria, dit en argot informàtic, de reiniciar el sistema passant primer l’antivirus. I feta la neteja de paràsits hauríem de tornar a començar de zero però amb garanties. 

Com la transparència és la capacitat que té un objecte de deixar passar la llum i ara estem envoltats d’elements foscos que ens la tapen, netegem primer el país de tanta brossa i enlluernem-nos de nou després.