TOKONOMA, TANIZAKI

Els japonesos tenen bondat narrant les seves històries i faules, destil·len respecte cap a totes les paraules i especialment cap a les gramaticalment menys dòcils. Junichiro Tanizaki és un clar exponent del que us explico. Avui he enllestit  la lectura de “Hay quien prefiere las ortigas”, una de les seves obres menys conegudes però, sota el meu parer i havent-ne llegit tres més, una de les més completes i enriquidores. 

Ara però, més que escollir un fragment d’aquest llibre que he enllestit, vull compartir dos paràgrafs d’una altra obra seva que, sota la meva humil opinió, us pot aportar més. És un petit tast de “Elogio de la sombra” on Tanizaki explica, amb senzillesa i bellesa visual, les diferències entre els hàbits dels occidentals i els orientals. No se’n està de comparar tots els detalls, elements i accions. 

He escollit el moment en que parla dels tokonoma que són aquells espais buits i nets on ells passen moltes hores del dia. Llegiu i noteu les diferències amb passió i calma. I llegiu als autors japonesos, són una aposta segura. 

En una palabra, nuestros antepasados, al igual que a los objetos de laca con polvo de oro o de nácar, consideraban a la mujer un ser insuperable de la oscuridad e intentaban hundirla tanto como les era posible en la penumbra; de ahí aquellas mangas largas, aquellas larguísimas colas que velaban las manos y los pies de tal manera que las únicas partes visibles, la cabeza y el cuello, adquirían un relieve sobrecogedor. Es verdad que, comparado con el de las mujeres de Occidente, su torso, desproporcionado y liso, podía parecer feo. Pero en realidad olvidamos aquello que nos resulta invisible. 

Consideramos que lo que no se ve no existe. Quien se obstinara en ver esa fealdad sólo conseguiría destruir la belleza, como ocurriría si se enfocara con una lámpara de cien bombillas un tokonoma de algún pabellón de té. ¿Pero por qué esta tendencia a buscar lo bello en lo oscuro sólo se manifiesta con tanta fuerza entre los orientales?

La foto del post és la portada de “El tatuador”.