AGRICULTURA MENTAL

Escombrat des de la infància, res li ha malmès el somni de viure lluny de la foscor que li solapa els dies sota terra, a la mina. I ara, a la cantonada del final del primer viatge, recorda als seus lleugerament però tot se li difumina a l’instant.  Les mans rastregen el tresor més preuat, el jardí de les pròpies delícies fet a mida de retalls mentals i corporis, traspuats i penitents. Tot li suma a cop d’ull però perd la imatge i de nou, tot es difumina a l’instant. És l’home fosc amb lluïssor a la mirada.

Hi ha indigència en els carrers que trepitja, soledat a les persones que travessen pels seus costats, un paisatge grisós al fons ple de cases que mai han estat seves. Hi ha una selva entregada al caos en cada parpelleig que ell regala al seu rostre. I tot allò que observa li és bell i conegut, vell i massa innoble.  Ja no té carícies de les onades de l’oceà salpat tantes vegades. Ni posa la vida en perill a cada ciavoga maldestra. Ara tot és calma, massa silenci, un repòs estrany sense la fúria que tant reclama amb la mirada.

Amb el pensament que navega entre el polsim de les aventures viscudes i les engrunes dels danys establerts i no desitjats. Així rau, inquiet i en calma, mentre passen pels palmells de les mans i davant dels ulls de vitrall catedralici els arguments per dibuixar el següent instant.  Obrir els ulls té un preu inassolible quan un viu a les runes de la seva pròpia desesperança.

Hi ha una dona a qui vaig veure al cafè fa molts anys, una col·lecció de cartes mai lliurades, diaris fets a mà ofegats ara per l’aigua, un mirador conquerit per la boira i el buit, un carreró amb un cafè sempre obert, retalls compartits, bons propòsits protegits, relats reals com la vida que no ha estat i el dibuix d’un paisatge que encara ha de néixer.   I un núvol ben present en un cel imaginari on tot són vides noves i el plaer dels anys es toca els dits amb el deliri sempre joiós del pas dels dies. I ara i aquí, en cada lletraferida que ha caigut, neta i sana, sobre l’element final que anomenem, senzillament, llibre.  Molt aviat, Cafè N , el meu nou llibre.

Ja tocava agafar uns dies de repòs i abandonar-se a nous paisatges i a la calma de saber que no has de fer res que no vulguis. És un nou estatus per la ment i el cos, un trencament de la rutina necessari. Un llibre, una hamaca, una cervesa fresca, la passió de parlar amb una altra persona, compartir espai, absències i presencies, nits a la fresca a la terrassa, complicitats, mirades, gestos, rialles, silencis trencats amb saviesa... Però no us deixaré pas orfe de lletres aquests dies on seré lluny de l’ordinador i on la xarxa més propera on navegaré serà la d’una barca de pesca plena de dinars i sopars encara per cuinar. Ens reveiem d’aquí a unes quantes jornades. Seguiu llegint, gaudint, pensant que... tot és possible.

La nostra societat s’ha acostumat a viure envoltada de demagògia i d’informació deformada. Potser la culpa és nostra, dels periodistes, per no haver sabut plantar-nos en el moment que tocava per evitar que l’ofici perdés carisma, pes, imatge i poder.  I com no hem estat capaços de gestionar el missatge que arriba finalment a la societat, i mireu que era fàcil perquè érem nosaltres els transmissors, ara ens passen coses com aquesta que avui centra el post: que hem arribat a un punt en que els morts tenen categoria. I els ciutadans es queixen al veure segons quines imatges i no diuen res quan veuen segons quines altres. Si apareixen per televisió imatges dels atemptats diaris que es produeixen a països àrabs no passa res ni ens toca la sensibilitat veure les víctimes que hi moren perquè ens toquen de lluny. Però si la televisió mostra imatges de les persones que han perdut la vida en l’accident de tren de Galicia sí que afecta i s’inicia la criminalització del periodisme.

Sang i passió als palmells, riuades de sons a l’ànima. I el permanent secret que envolta les nits desitjades de colors que contrastant amb l’absència d’ells quan es tanca i replica, amb la veu, allò que li falta.  I la dolçor dels seus dits, nou us espanta? I la mirada, no us encanta?

Tant de missatge d’horror i patiment a la mirada, d’incomprensió i desesperança. L'humilitat en el gest de la boca closa pels silencis devots del seu cor. I un camp de cicatrius que li ennobleixen la cara sempre refugiada en unes mans que li han parat tants mots com paraules ferides i no esperades.  I en els ulls, passats els anys, quants secrets inconfessats hi resguarda?

Metafòricament parlant …  p ot passar que hi hagi dos ocellets a punt de caure de la branca més fràgil i que es salvin. I que un dels ocellets que niuen amb els altres a la branca més forta caigui. Hom pot guarnir-se amb les ales d’un altra ocell però mai podrà volar amb elles. I tothom, tothom, necessita sempre un niu. Cap ocell és mai lliure perquè el cel no és de ningú (proverbi sufí).

El nou disc del XavisS segueix avançant a molt bon ritme. La producció del nou treball no és gens fàcil. La feina grossa però ja està enllestida i ara s’ultimen els darrers detalls. Posar la secció de cordes a dos dels temes del disc era una feina pendent que, com anunciava el propi XavisS ahir a la tarda al seu Facebook, ja està feta.  Les cordes les ha posat el seu amic Miquel Brunet, i altres col·laboradors, als estudis de Bunyola, a Mallorca. Tot plegat fa que sigui un treball molt més coral i els discos, quan més corals sempre més bons.  Les traduccions dels temes que també es cantaran en italià ja estan enllestides després de la gran tasca del bon amic Miquel Villalba. La criatura ja gateja i d’aquí a ben poc caminarà amb força. Les dues imatges que acompanyen el post són del XavisS i pertanyen a la sessió feta a Bunyola. Quin luxe, oi?

Ara que ja sé volar he pogut acabar amb el dubte i he sortit a veure si existia. I SI, existeix. Hi ha un home que, cada mati del món i a primera hora, posa els carrers que més tard trepitgem i que cal rentar i guardar amb cura quan acaba el dia.    Ara que ho sabeu, mireu com feu les vostres passes, com enfileu el camí, amb qui camineu per la vida.