ROSTRES (1): NIGRUM
Inicio una petita sèrie de textos basada en unes imatges
que m’ha fet arribar un bon amic. Són rostres de persones de diferents indrets
del món, de personatges anònims, que parlen per si sols sense dir una paraula. Va el primer...
NIGRUM
El dolor habita el múscul danyat i en la mirada absent s’hi
dibuixa una ganya de greuge terrible. I quan la vida és a punt d’abandonar el
seu camp llaurat pels anys al front arriba la nit i no hi ha temps de penjar
ara els hàbits ni la cullera, de deshabitar-se.
I al matí tornarà la vida, una de nova que no ha
demanat, amb tots els seus capítols traduïts en les imatges
revivint metàfores impossibles de gloria. Llest pel combat, sap que no hi ha un
segon de fama i que els seus ja no hi són.
De jove tot li treia la són i ara se li apaga la nit als
ulls envoltat de vellesa que menysprea. Cerca un gest de goig que el dugui a un
espai on tothom pugui llegir el seu nom però no mirar-li la cara ni el cos. La
caiguda, el forat i les flors seran, per a ell, la sort en un buit ple de
bellesa.
Comentaris
I avui no et dic pajaru. Has guanyat un estatus superior.
Anton
Jo escric, fil per randa i al moment, allò que em desperta la imatge. I amb algunes fotos és fàcil treballar un text.
Anton