ROSTRES (8): VIRIDIS
Escombrat des de la infància, res li ha malmès el somni
de viure lluny de la foscor que li solapa els dies sota terra, a la mina. I
ara, a la cantonada del final del primer viatge, recorda als seus lleugerament
però tot se li difumina a l’instant.
Les mans rastregen el tresor més preuat, el jardí de les
pròpies delícies fet a mida de retalls mentals i corporis, traspuats i
penitents. Tot li suma a cop d’ull però perd la imatge i de nou, tot es
difumina a l’instant. És l’home fosc amb lluïssor a la mirada.
Comentaris