L'ORGASME A TARRAGONA, CIUTAT DE CAPELLANS, FUNCIONARIS I MILITARS

L'orgasme a Tarragona, ciutat de capellans, funcionaris i militars.

Fa anys que una expressió de llibertat no aixecava tanta polèmica a la ciutat de Tarragona com la que ha intentat oferir, en format de llargmetratge, l’artista Mireia Sallarès, una mostra anomenada “Las Muertes Chiquitas” i que té com a element principal de difusió, tenia més ben dit, una projecció de frases de dones que expliquen què significa per a elles l’orgasme. 

Tarragona no ha superat encara el vell tòpic de ciutat de capellans, funcionaris i militars. I mireu que la frase té avui en dia el seu “morbo” perquè la decisió municipal de prohibir, de soca-rel, les frases projectades a la pantalla gegant de la Tabacalera, només pot haver sortit de funcionaris amb pensament de capellà i amb el suport de polítics amb mentalitat autocràtica i militar. 

Abans, molt abans, de prohibir res, hi ha molts altres camins a treballar en aquesta societat que demanda més pedagogia per entendre les coses i menys autoritarismes per part dels qui ara seuen a la poltrona del poder. Potser és que el poder dóna morbo i excita a qui l’exerceix però d’aquí a negar certs plaers creatius, hi ha un camí llarg que passa per, abans de prohibir res, proposar modificar el context de les projeccions, apostar per un espai de projecció menys públic o, anant més lluny i tractant-se d’un tema amb ampli debat social, convertir el llargmetratge de l’artista en una sessió amb taula rodona, conferencia i torn de preguntes del públic assistent. 

Que el sexe encara és un tabú ho sabem però també és evident que tots, des dels tècnics i polítics que han prohibit les frases i el muntatge de la Mireia Sallarès, passant per tots els qui les han vist a la Tabacalera, i l’han entès, aquestes dies en que encara es projectava, el practiquen, l’han practicat o esperen practicar-lo. I si, em refereixo al sexe i no a la política prohibitiva dels plaers del poble que ja està fart de rebre sense que l’avisin. Aquí valdria el famós “panem et circenses” però ara deixem-lo a banda.

El tema és delicat. Em refereixo al de saber què hem de visionar públicament o no – sense menystenir la importància de l’orgasme – però cal saber-ho gestionar amb calma i a plaer, sense fer-ne usos massa frívols ni partidistes. Els verds han estat els primers en posar el crit al cel (entenguis com a frase feta i sense pensar en sexe) i a posar a disposició a la seva web el vídeo de la Mireia. 

Oportunisme pur i dur per crear un debat deformat de la realitat del document de l’artista que s’ha rematat amb un article del portaveu de les joventuts titulat, amb molt mal gust i del tot desafortunat, “Els orgasmes, com la terra, són del qui els treballa”. Potser per inexperiència (com articulista) o per desconeixement (del tema), les paraules del jovenívol representant ecosocialista no acaben d’estimular al lector.  

Els Verds han trobat el puntet per parlar del tema però també han topat amb un punt G, de mal GUST i en majúscules, que no té res de bo i molt a matisar. Tarragona viu un greuge històric amb la cultura que es subministra en dosis sempre gràcies als col·lectius artístics locals, sovint mal subvencionats i ofegats per les despeses per autofinançar-se, o les representacions teatrals oferides al Metropol, i ara al Teatre Tarragona, que ja han rodat per tot al país i tanquen temporada a la nostra ciutat. I hi sumem el poc tacte municipal amb aquelles associacions promotores de la cultura que arrisquen la vida en cada acte dels seus cicles i han de pidolar diners per acabar fent una feina, que no hauria de ser seva principalment però que acaba convertint-se en necessària, que omple els buits socioculturals que els tarragonins necessiten. 

L’Ajuntament s’ha convertit en un expert en atapeir d’actes la setmana de Santa Tecla i la de Sant Magí, mantenir certs esdeveniments com el Concurs de Focs, que enguany clama al cel i mai millor dit per la seva poca qualitat, i deixar la resta de l’any una ciutat adormida o avorrida. Tornant al tema dels orgasmes, i aprofito l’argot que permet la paraula, la Regidoria de Cultura no excita, ni apassiona, ni atrau, ni tan sols ens fa vibrar amb les seves propostes. Omple per omplir i provoca que els qui volem més plaer, cultural s’entén, demanem un canvi de posició o postura. Cal més varietat i qualitat.  

A poc a poc. Sense brusquedats i amb passió, amb amor i bon tacte, es pot tenir a tothom molt content. Potser mai quedarem tots satisfets però, amb bona cintura i fent servir la llengua que ens uneix, que és única i universal, la de la tolerància, mostres com les de la Mireia i debats oberts sobre l’orgasme serien possibles, tindrien el seu racó i, especialment, el seu punt.