13 de juny 2012


Aquest post és metafòric però es pot entendre. 

De petit em deien que tenia “idees de bomber” i ara, amb uns quants anys més a l’esquena, em passo el dia apagant incendis. S’entén com a “incendi” aquell problema que t’apareix de cop sense voler-ho ni esperar-ho i que has d’extingir amb converses. 

El problema és que sovint has de parlar amb el piròman que ha provocat el mateix incendi que et toca apagar. I tot per la seva inoperància. Dit d’una altra manera, que cada cop ens envolten més persones que no saben caminar per la vida ni saben veure que les errades que posen a la boca dels altres les tenen realment a casa seva.

Alguns, primer encenen el llumí i el llencen sense mirar. I llavors comencen a avisar que hi ha foc però no recorden que el foc l’han creat ells mateixos. I tu, que ets l’amo del bosc que crema has d’anar a parlar amb qui l’ha fet cremar.  

Al final, fart d’haver d’anar pel món fent de bomber i especialment els darrers temps, ha decidit netejar el sotabosc. Això es tradueix en no donar la cara per ningú o per ben pocs, en mantenir amistats amb segons qui però sense arribar a masses complicitats, a no tractar amb persones a qui puc considerar inestables o amb un cap que grinyola i, sobretot, a no mullar-me tant en segons què per evitar comprovar, una vegada més, que són ben pocs els qui es mullarien en cas que els papers canviessin. 

Per tant, apagarem incendis però els mínims i si arriba el cas, que arribarà, deixaré flames enceses quan no tingui ganes d’apagar-les o l’ocasió no s’ho mereixi. Avís per a navegants. Que cada pal aguanti la seva vela.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -