AGRICULTURA MENTAL

Sempre he pensat que uns dels grans poetes-cantautors que ha donat aquesta terra les darreres dècades és Joan Baptista Humet. Les seves paraules toquen i molt l’ànima de l’oient. Quan a més les canta, amb la seva veu única i dolça, es pot arribar a tocar el cel. Les meves no són pas paraules gratuïtes, surten del cor. A la ràdio, als meus inicis, posava algunes de les cançons que recordava d’anys enrere, de quan jo era més menut.  La seva neboda, la Gemma Humet, ha recuperat del record algunes de les peces del Joan Baptista – que ens va deixar fa tot just avui set anys i sent molt jove – incloent a més al seu nou treball discogràfic la meravella que ara podreu escoltar.  “Si te me’n vas” és un clam a la bellesa, un poema d’amor i un crit, lleuger, per evitar la soledat de l’esperit. Diu, un fragment, de la poesia o cançó: Si te me'n vas, en mans de qui s'esfullaran les poques roses del jardí que avui encara porto amb mi. Si te me'n vas, aquesta nit seré peti...

Abans de quedar-nos muts, sense paraules, tenim el deure d’obrir totes les portes que ens fan por. No som només dues persones que s’estimen. Hi ha, als nostres destins, un retrobament pels pànics del món.  Una sola cosa ens donarà coratge per capgirar-ho tot, fent pas i llum al gest: l’emboscada a la incertesa.  El tercer post del dia, com els altres dos, té banda sonora. Ara, el Pau.

Entenc la teva malenconia terrestre perquè saps escoltar el meu desencant quan erro en moments de senzillesa. Quan la teva ment s'assetja per la desesperació d’un temps que voldries aturar, arriben els dies de l’abundància despreocupada. Acompanyo la teva tristesa amb poques paraules que poden caure: sovint succeeix allò que no volem. El canvi no fuig a les lleis dels grans números quan escriu sobre el nostre calendari totes les parts del dolor. No hi ha vies de fuga a la rancúnia del destí i podem fer un pas en el precís moment on tota la vida, fugaç, s’inclina a l’imprevist.     La foto, feta a la Rambla de Tarragona, és de l'amiga Laura Casas. Aquest escrit també té banda sonora. En una estona, el tercer post del dia. 

Impossible obviar la soledat dels dies. Impossible entendre el perquè d’aquestes llàgrimes que aboquem en un plor que els altres no escolten. Al món, els cors no es toquen mai ni es creuen els batecs.  On perdrem les traçades? No podem seguir caminant sense elles en aquest minúscul univers que és la nostra vida quotidiana. Tal vegada ets tu la dedicació que cura la meva ferida.  Aquest és el primer dels tres textos que podreu llegir avui al blog. Tots duen banda sonora. 

Ha estat polèmica però positiva la decisió del govern italià d’enviar a Roma a Francesco Paolo Tronca, comissari extraordinari que té l’única funció de posar ordre a aquesta immensa, majestuosa, meravellosa, monumental i delicada ciutat plena de cultura, monuments, retalls, engrunes, racons i tants altres elements que la fan única. Si es vol que els frikismes conquereixin la “ciutat eterna i oberta”, toca canviar certs mals hàbits.  Per això, el comissari enviat ha pres ja tres decisions que han provocat polèmica però que ajudaran a complir objectius. Ha prohibit la presència de la multitud de persones vestides de centurions que trobes a tots els monuments i carrers principals, ha ordenat a la policia que persegueixi als venedors ambulants d’entrades i ha restringit totes les llicències de circulació dels famosos tricicles turístics que circulen per tots els racons de la ciutat, els populars rickshaw.  Òbviament, el problema el tenen ara totes aquelles persone...