QUAN L’ART ES DU A LES VENES I LA VIDA S’ESCAPA PER L’AMOR
Nàixer en una família d’artistes ajuda, fins i
tot condiciona, a que siguis artista en alguna de les moltes vessants de les
arts. La Francesca Woodman, protagonista d’aquest escrit dominical, complia
aquesta condició perquè els seus pares eren artistes plàstics i ella va
dedicar-se, ben encertadament, al món de la fotografia.
La Francesca,nascuda el 1958 a Denver, va
quedar marcada per la seva estada a Roma on va crear les seves obres més
interessats. Parets esquerdades com a fons de les imatges, ambients que
cavalquen entre el romanticisme i l’angoixa, fabriques abandonades o velles
mansions en decadència. D’aquests fonts va beure i el resultat en són les seves
fotografies. La seva experiència italiana, vivint i pensant durant tot un any
al Palazzo Cenci, va ser determinant posteriorment, a la seva tornada a Estats
Units.
El problema de la Francesca Woodman no va ser
Roma o l’art, va ser l’amor. Un desengany amorós i una ruptura sentimental la van
submergir una gran depressió. No se’n va sortir i el 1981, amb només 22 anys,
es va tirar al buit des d’una finestra del Lower East Side de Manhattan. Va
morir a l’instant.
La Francesca va deixar escrita una carta a un
company de l’escola, just abans de matar-se, on li deia: La meva vida, en
aquest punt, és com un sediment molt vell en una tassa de cafè... i prefereixo morir
jove deixant moltes obres enlloc d’anar esborrant coses més delicades.
Aquest escrit l’obre una imatge de la
Francesca, que té caire premonitori si pensem en el seu final, i es complementa
amb altres obres d’ella. Són totes en blanc i negre –menys una- perquè és com
treballava aquesta jove artista. En moltes de les imatges, la protagonista és ella mateixa.
Comentaris