Header Ads

QUAN L’ART ES DU A LES VENES I LA VIDA S’ESCAPA PER L’AMOR




Nàixer en una família d’artistes ajuda, fins i tot condiciona, a que siguis artista en alguna de les moltes vessants de les arts. La Francesca Woodman, protagonista d’aquest escrit dominical, complia aquesta condició perquè els seus pares eren artistes plàstics i ella va dedicar-se, ben encertadament, al món de la fotografia. 

La Francesca,nascuda el 1958 a Denver, va quedar marcada per la seva estada a Roma on va crear les seves obres més interessats. Parets esquerdades com a fons de les imatges, ambients que cavalquen entre el romanticisme i l’angoixa, fabriques abandonades o velles mansions en decadència. D’aquests fonts va beure i el resultat en són les seves fotografies. La seva experiència italiana, vivint i pensant durant tot un any al Palazzo Cenci, va ser determinant posteriorment, a la seva tornada a Estats Units. 

El problema de la Francesca Woodman no va ser Roma o l’art, va ser l’amor. Un desengany amorós i una ruptura sentimental la van submergir una gran depressió. No se’n va sortir i el 1981, amb només 22 anys, es va tirar al buit des d’una finestra del Lower East Side de Manhattan. Va morir a l’instant. 

La Francesca va deixar escrita una carta a un company de l’escola, just abans de matar-se, on li deia: La meva vida, en aquest punt, és com un sediment molt vell en una tassa de cafè... i prefereixo morir jove deixant moltes obres enlloc d’anar esborrant coses més delicades.

Aquest escrit l’obre una imatge de la Francesca, que té caire premonitori si pensem en el seu final, i es complementa amb altres obres d’ella. Són totes en blanc i negre –menys una- perquè és com treballava aquesta jove artista. En moltes de les imatges, la protagonista és ella mateixa. 
 










Amb la tecnologia de Blogger.