22 de novembre 2015




Nàixer en una família d’artistes ajuda, fins i tot condiciona, a que siguis artista en alguna de les moltes vessants de les arts. La Francesca Woodman, protagonista d’aquest escrit dominical, complia aquesta condició perquè els seus pares eren artistes plàstics i ella va dedicar-se, ben encertadament, al món de la fotografia. 

La Francesca,nascuda el 1958 a Denver, va quedar marcada per la seva estada a Roma on va crear les seves obres més interessats. Parets esquerdades com a fons de les imatges, ambients que cavalquen entre el romanticisme i l’angoixa, fabriques abandonades o velles mansions en decadència. D’aquests fonts va beure i el resultat en són les seves fotografies. La seva experiència italiana, vivint i pensant durant tot un any al Palazzo Cenci, va ser determinant posteriorment, a la seva tornada a Estats Units. 

El problema de la Francesca Woodman no va ser Roma o l’art, va ser l’amor. Un desengany amorós i una ruptura sentimental la van submergir una gran depressió. No se’n va sortir i el 1981, amb només 22 anys, es va tirar al buit des d’una finestra del Lower East Side de Manhattan. Va morir a l’instant. 

La Francesca va deixar escrita una carta a un company de l’escola, just abans de matar-se, on li deia: La meva vida, en aquest punt, és com un sediment molt vell en una tassa de cafè... i prefereixo morir jove deixant moltes obres enlloc d’anar esborrant coses més delicades.

Aquest escrit l’obre una imatge de la Francesca, que té caire premonitori si pensem en el seu final, i es complementa amb altres obres d’ella. Són totes en blanc i negre –menys una- perquè és com treballava aquesta jove artista. En moltes de les imatges, la protagonista és ella mateixa. 
 










Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -