SILENCI DE KESKUL, SEGONA PART




Una tarda, trobant a faltar les converses que mantenia amb l’home vell amb freqüència, vaig tornar a la barraca, al desert, per exposar-li les meves idees sobre allò perenne i allò més passatger. Tenint-lo al davant, atent i esperant les meves paraules, li vaig dir:

Amb tota la nostra insignificança, ens aturem a la vora de l’eternitat i no la podem endevinar i, encara menys, comprendre-la o arribar-hi.  Fins i tot l’univers sencer, ple de milers de galàxies i milions d’estels, és insignificant per l’eternitat. L’eternitat no existeix al nostre món i nosaltres no existim per a ella.

I l’home vell, esperant el meu final i dotant-lo d’un silenci llarg, va respondre’m:

Per creuar-nos o entendre'ns, hauríem de deixar de ser un o un altre, ja que no es pot ser etern i comprendre allò temporal, l'inici i la fi, el temps. I tampoc es pot ser mortal i comprendre alguna cosa sense principi ni fi. Per allò que és etern no existeix el temps, igual que per a nosaltres no hi ha res fora d'ell. Si vam tenir principi, tindrem un final. Allò que no va tenir principi, tampoc tindrà un final. Tan senzill com això. L'un i l'altre ens excloem mútuament.

L’home vell es va limitar a esperar que jo callés i després d'una estona absent de paraules es va nuar interiorment, amb tot luxe de detalls. I nu, davant meu i en silenci, va indicar-me els signes que duien més enllà.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS