SILENCI DE KESKUL, SEGONA PART
Una tarda, trobant a faltar les converses que
mantenia amb l’home vell amb freqüència, vaig tornar a la barraca, al desert,
per exposar-li les meves idees sobre allò perenne i allò més passatger.
Tenint-lo al davant, atent i esperant les meves paraules, li vaig dir:
Amb tota la nostra insignificança, ens aturem
a la vora de l’eternitat i no la podem endevinar i, encara menys, comprendre-la
o arribar-hi. Fins i tot l’univers
sencer, ple de milers de galàxies i milions d’estels, és insignificant per
l’eternitat. L’eternitat no existeix al nostre món i nosaltres no existim per a
ella.
I l’home vell, esperant el meu final i
dotant-lo d’un silenci llarg, va respondre’m:
Per creuar-nos o entendre'ns, hauríem de deixar de ser un o un
altre, ja que no es pot ser etern i comprendre allò temporal, l'inici i la fi,
el temps. I tampoc es pot ser mortal i comprendre alguna cosa sense principi ni
fi. Per allò que és etern no existeix el temps, igual que per a nosaltres no hi
ha res fora d'ell. Si vam tenir principi, tindrem un final. Allò que no va tenir
principi, tampoc tindrà un final. Tan senzill com això. L'un i l'altre ens
excloem mútuament.
L’home vell es va limitar a esperar que
jo callés i després
d'una estona absent de paraules es va nuar
interiorment, amb tot luxe de detalls. I nu, davant meu i en silenci, va
indicar-me els signes que duien més enllà.
Comentaris