09 de novembre 2015



Un fragment de l’obra que us vaig comentar que estic escrivint. 

Quan es van tornar a veure havien passat tres dies. Es van trobar al camí que anava des del poble al mirador, de nit. L'aire feia olor de mullat i a silenci. Feia poc que havia acabat una tempesta i havia sortit a fer una passejada.

La va saludar afablement, però sense ganes. Li va preguntar amb poc interès què havia fet aquells dies, i si s'aniria aviat a la ciutat. Se’n va adonar, bastant angoixada, que ella no li importava, que gairebé no va sentir el que deia, només podia sentir el dolor. Era físic, li feien mal insuportablement l'estómac i el pit, no sabia, no s'hagués pogut imaginar mai que fos així.

Va notar com de dura i glaçada era la desesperació. Era curiós. Sempre havia pensat que la ràbia i el dolor es patien en calent, que havia de ser com una onada de vapor cremant, dissolent la capacitat de raonar com el fang sota una pluja espessa. Però no era així per a ella. La sentia negra, sense fons encara, i molt, molt freda. Podia pensar, i això la terroritzava. El pas de les hores se li faria insuportable. Tenia terror al pensar en tota una vida esperant darrere del temps, com una fera infiltrada famolenca de patiment. Dies sencers, anys; una dolorosa frontera invisible i negra en la seva memòria, que hauria marcat l'abans i el després de conèixer-lo i que no li permetria el descans. Ni tan sols la consolava la idea de la mort perquè la feia tremolar el fet de pensar i recordar per tota l'eternitat aquell patiment estèril, buit, rabiós.

Quan va tornar a casa el primer que va veure va ser una habitació buida, i va comprendre que s’hi hauria d'acostumar. Va entrar a la cuina amb l'abric posat, com si fos la bombolla que l'hagués de protegir d'aquella atmosfera silenciosa i colpidora.

Va trobar el fogó amable i conegut, li va semblar que volia dir-li alguna cosa quan el va encendre amb un llumí de fusta que es va quedar mirant mentre cremava, com esperant que consumís també la pena que la devorava. Es va quedar observant com s'escalfava la llet fins que va començar a bullir, i la va apartar sobresaltada. Després es va asseure amb el got davant d'ella i es va oblidar completament de que existia.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -