SILENCI DE KESKUL, TERCERA PART




Amb el pas del temps, del tot incòmode amb la vida i les respostes que no arribaven, vaig abandonar el poblat. Diversos dies caminant em van dur un canvi de paisatge on la vegetació desapareixia i els ocells eren cada cop més escassos.

Vaig passar pel costat d’un home que llaurava la terra, fent-li l’amor a cada cop amb el desig d’embarassar-la amb les seves llavors. Però aquella terra, com una dona cansada i utilitzada, no sabia ja res d’amors ni d’embarassos, feia temps que ho havia donat tot i no sentia res.

Vaig seguir el camí. Tres dies després, l’aire era diferent i l’ambient s’estava buidant. Vaig creuar l’últim rierol una tarda d’un dia, sense pensar ni tan sols en agafar aigua de reserva per la resta de camí. Ansiós, vaig seguir a peu fins al capvespre.

Al poblat el menjar sempre havia estat abundant, però quan us es dedica a caminar sol i menjar allò que troba, es troba a faltar qualsevol menjar per més pobre que sigui i, especialment, si el recordes calent i en companyia. Cansat, em vaig estirar, ja de nit, al costat d’uns arbres.  

A l’alba, tot era diferent i vaig saber on havia arribat. No s’escoltava un sol soroll i no es movia res. Tot just una brisa que, no sé el perquè, semblava venir de tots els costats però no tocava res. Davant meu, un sender esborrat duia cap a dalt a les muntanyes, a una cova que tenia l’entrada plena de roques menys una petita escletxa per on hi passava, justet, una persona. 

Primera part del conte: AQUÍ
Segona part del conte: AQUÍ


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS