SILENCI DE KESKUL, TERCERA PART
Amb el pas
del temps, del tot incòmode amb la vida i les respostes que no arribaven, vaig
abandonar el poblat. Diversos dies caminant em van dur un canvi de paisatge on
la vegetació desapareixia i els ocells eren cada cop més escassos.
Vaig passar
pel costat d’un home que llaurava la terra, fent-li l’amor a cada cop amb el
desig d’embarassar-la amb les seves llavors. Però aquella terra, com una dona
cansada i utilitzada, no sabia ja res d’amors ni d’embarassos, feia temps que
ho havia donat tot i no sentia res.
Vaig seguir
el camí. Tres dies després, l’aire era diferent i l’ambient s’estava buidant.
Vaig creuar l’últim rierol una tarda d’un dia, sense pensar ni tan sols en
agafar aigua de reserva per la resta de camí. Ansiós, vaig seguir a peu fins al
capvespre.
Al poblat el
menjar sempre havia estat abundant, però quan us es dedica a caminar sol i
menjar allò que troba, es troba a faltar qualsevol menjar per més pobre que
sigui i, especialment, si el recordes calent i en companyia. Cansat, em vaig
estirar, ja de nit, al costat d’uns arbres.
A l’alba,
tot era diferent i vaig saber on havia arribat. No s’escoltava un sol soroll i
no es movia res. Tot just una brisa que, no sé el perquè, semblava venir de
tots els costats però no tocava res. Davant meu, un sender esborrat duia cap a
dalt a les muntanyes, a una cova que tenia l’entrada plena de roques menys una
petita escletxa per on hi passava, justet, una persona.
Primera part del conte: AQUÍ
Segona part del conte: AQUÍ
Comentaris