SILENCI DE KESKUL, PRIMERA PART

He tingut un somni rar que he decidit esquarterar i explicar, per a fer memòria de pas, amb aquells detalls que recordo. El cas és que m’he vist vivint de manera tribal però amb una certa intel·lectualitat, en un llogaret o poblat perdut al mig d’una vall envoltada de sorra i dunes. Bé, escric el següent en aquesta primera entrega:

SILENCI DE KESKUL

Al llarg del temps en que vaig viure al poblat, aquell home vell i jo ens havíem apropat bastant i passàvem llargues hores junts, aixoplugats en una barraca feta de totxos agradablement desiguals i rematada amb terra crua. En silenci cadascun, o parlant per distreure a l’altre.

Aquell home, molt vell, gaudia escoltant històries de la meva terra, del meu poble, de la meva gent, tot i que no les entengués. Ell em responia explicant-me records i vivències dels seus avantpassats, llegendes i mítiques trobades entre els homes i la divinitat.  

Mai em va ensenyar res aquell vell home, però al seu costat vaig descobrir molts detalls. Mai vam parlar de filosofia ni de coses profundes, tot i que sempre endevinàvem en l’altre certes concepcions del món que nosaltres no sabíem i formes de veure la vida que no eren de la nostra forma de fer.

L’home vell, molt vell, no creia en l’ensenyança i vaig saber, molt aviat, que allò que preuava realment era el descobriment individual i interior d’un camí per a cadascú. Ell tenia clar que no hi ha, més enllà de la creença en la divinitat, cap religió salvadora ni llibres sagrats. Sabia que cada home té dintre seu els elements i coneixements necessaris i que la seva vida és el propi camí.