JUGUESCA DE MUSES

Tenia pendent aquest post i avui li toca el seu moment. La Cantireta, amiga i blocaire, em feia, fa ben poc, una pregunta que m'han formulat tantes altres vegades: si les dues muses que em mouen a escriure certs textos, existeixen o són inventades. La meva resposta va ser ràpida i sincera: una existeix realment i l’altra és inventada.

En aquest punt em vaig comprometre a compartir-ho com faig ara i a posar ordre a tot plegat. La noia de la foto és l’Eliška, la musa que em va acompanyar a Escòcia. Bé, de fet la noia en qüestió es diu Lea i és l'actual parella del Philippe, un amic meu de fa molts anys que es dedica a la fotografia de models i que, coses de l’ofici, va trobar l’amor mirant a través de l’objectiu de la seva càmera. Ell li va demanar un somriure i ella li va entregar el cor.

Amb el Philippe i la Lea vam fer aquest interessant intercanvi. Quan jo obris capítol de viatges, ells dos em cedien imatges d'ella i jo els hi posava el text corresponent. Així, entre els tres podríem fer un llibre de caire sensual i eròtic que ens portés a viatjar per altres indrets del món cada cop que jo fes una sortida. Imatges a canvi de paraules, un intercanvi perfecte que s'ha iniciat a Escòcia i que tindrà més narracions i més parades.

Ull! L’Eliška que cito al primer capítol del Diari de la Pell, només amb paraules i no en imatges, si va existir però no sé ni on para des d’aquell dia. Davant el dubte de quin nom fictici posar-li a la Lea, perpetuar-ne un de ja existent i real era una opció més que viable. Passaria a dir-se Eliška. La resta, parlo de la part més erotica dels textos escrits a Escòcia, ha estat gràcies a la bellesa i la sensualitat que té la Lea quan mira a la càmera sempre i quan darrera d’ella hi hagi el seu estimat Philippe. 

El final de trajecte no existeix mai per al qui crea muses. Com tot, també elles són efímeres i temporals en la memòria. Ara tocarà crear-ne de noves, generar nous recorreguts vitals que aportin en positiu a la vida amb maduresa, lògica i tremp. 

Els indis sioux tenen una dita: Abans de jutjar a una persona, camina tres llunes amb els seus mocassins.  Els massais en tenen una altra: Es pot amagar el foc però, què en fem del fum? 

Bon cap de setmana i bona vida.