L’ARBRE INÚTIL

Mantenia aquesta tarda una interessant conversa sobre la bellesa exterior a la que moltes persones encara donen importància avui en dia. I he comprovat tristament que encara hi ha qui aprofita que viu en aquella edat en la que el cos té pocs defectes o imperfeccions i cap arruga ni cap doblec, per acabar convivint només amb cossos polits per la bellesa. 

M’ha recordat a algú que en una ocasió em parlava de la perfecció d’aquesta mena de cossos sense saber que tot cos té límit de caducitat i mentre tries i destries et passen els anys i l’arròs. El cas és que m’ha vingut al cap una història taoista - moviment filosòfic xinès que fa molts anys que segueixo - que hi té molta relació. Us ho explico:

Un home li diu al mestre que, venint pel camí, ha vist un arbre immens però inservible perquè tenia el tronc tot retorçat i estava ple de nusos. Amb un arbre així, afegeix l’home, ningú és capaç de treure’n un tauló recte de la seva fusta ja sigui del tronc o de les branques. Cap fuster es dignaria a mirar-lo. 

I el mestre li respon a l’home que sap de quin arbre li parla, que el coneix i l’ha vist moltes vegades. Llavors, el mestre li pregunta:

Has vist mai un gat salvatge? Es queda amagat vigilant a la seva presa, salta d’un costat a l’altre, de dalt a baix, i al final aconsegueix caçar-la. 

El mestre afegeix una altra pregunta: 

Has vist mai un búfal?. És gran com un núvol de tempesta i es mante ferm amb el seu poder. És enorme però no pot caçar ratolins. 

Doncs succeeix el mateix amb aquest arbre. És allí, solitari a les terres més àrides. I sempre t’hi pots passejar plàcidament pel seu costat o estirar-te a descansar a la seva ombra perquè la seva vida no perilla.  Ningú el talarà perquè no serveix a cap fuster. I encara et sembla un arbre inútil? 

Si encara t’ho sembla, preocupa’t per la teva vida.   

..

Acabo. Els qui em coneixeu m’haureu sentit parlar de la història del conill i l’ampolla de vidre. És un dels aprenentatges taoistes que sempre explico. Si no us l’he explicat mai, i sou amics meus, quan em veieu demaneu-me que us l’expliqui.