EL CADÀVER
Avui exposo primer el text i en segon
lloc la explicació corresponent. El text
es diu, com el títol del post, El cadàver.
Sé que en aquest blog hi entreu
lectors cultes, preparats, poliglotes. Disculpeu-me pel títol però us recordo,
i aquí teniu feina de recerca a Google, que hi ha cadàvers exquisits.
LE CADAVRE
Il est. Et le soleil mortifié, éhontée.
Moment léthargique dans un muscle vaincu.
Pas d'armes, sans défens, mélangé à de l'argile.
Projet irréversible, avenir fossile.
Moment léthargique dans un muscle vaincu.
Pas d'armes, sans défens, mélangé à de l'argile.
Projet irréversible, avenir fossile.
Et le vent est fatale, insensé.
Il n'ya pas de repos, respecté.
Il n'ya pas de repos, respecté.
Il est comme une dune volage,
sans aucun sens.
Résulté, Dieu sait jusqu'à quand.
Plein de questions. Et plein d'angoisse d'autres yeux.
Résulté, Dieu sait jusqu'à quand.
Plein de questions. Et plein d'angoisse d'autres yeux.
Com heu comprovat, comparteixo avui amb
vosaltres un petit text que vaig escriure fa pocs dies, per Sant Joan al
migdia. Un cop enllestit, el mateix dia, el vaig enviar a un molt bon amic
francès que fa temps que em proposa, sempre decentment, la possibilitat de
col·laborar amb ell en l’àmbit musical. A mi, això del francès, que tinc molt
rovellat fa anys perquè el vaig estudiar quan feia bàsica, se’m dóna d’aquella
manera. Però m’atreveixo a tot perquè tinc la capacitat de volar en tots els
sentits.
El poc que recordo del francès i el que
ara sé, és fruit d’escoltar cançons i traduir-les per entendre, més que els
significats que els cantants posen a les seves lletres i que són assumibles amb
un diccionari a la mà, la passió en certs mots que, curiosament, nosaltres
potser no tenim en compte més sovint.
I jo, que sóc persona de donar per
plaer, pel plaer de compartir i veure com els altres son feliços i m’hi fan a
mi amb les seves mirades,
esdevinc esclau de les paraules que vaig regalant. Algun dia, si arribo a vell
i no en tinc pas la voluntat ni el desig ara mateix, faré les meves memòries (i
ja en tinc el títol) però mentre vaig creixent, filant idees, regalant lletres sense autoria ni personalismes
però, sobretot, tenint clar que els altres són feliços.
Aquest text que avui he compartit amb
vosaltres, i que em consta que aviat tindrà notes musicals i escenaris on s’escoltarà,
és un exemple de la importància que, per a mi personalment, té el fet de
ser-hi, estar-hi, esdevindre...
Acabaré aquest post amb una cançó que sé que entendrà una persona especialment, perquè està composada el 2003 després d'una epoca molt intensa, i perquè el tema té encara la seva vigència en molts dels seus sentits. I és, de pas cap a aquesta persona, una nova concessió. Canta el meu bon amic, qui fa pocs mesos va estar cantant amb altres amics meus (AQUí), el Carlos Chaouen. Demano a tots els qui no visualitzeu els vídeos normalment que, només per aquesta vegada, ho feu. Gràcies per l'exercici.
I acabaré amb un petit secret, al voltant d'un concert al qual havia d'assistir el seu moment per motius que ara no toquen. Eren moments complicats, molt, i tocava ser-hi per la pertinença a certs temes tot i la delicadessa d'aquells temps. Va ser, al seu moment, un silenci obligat que ara esdevé un record cap a totes aquelles persones que varem viure en aquest iglú fet amb tanta predicció que, fins i tot avui, m'espanta haver generat. I torno, com abans, a les meves concessions. I amb elles, al silenci.
Acabaré aquest post amb una cançó que sé que entendrà una persona especialment, perquè està composada el 2003 després d'una epoca molt intensa, i perquè el tema té encara la seva vigència en molts dels seus sentits. I és, de pas cap a aquesta persona, una nova concessió. Canta el meu bon amic, qui fa pocs mesos va estar cantant amb altres amics meus (AQUí), el Carlos Chaouen. Demano a tots els qui no visualitzeu els vídeos normalment que, només per aquesta vegada, ho feu. Gràcies per l'exercici.
I acabaré amb un petit secret, al voltant d'un concert al qual havia d'assistir el seu moment per motius que ara no toquen. Eren moments complicats, molt, i tocava ser-hi per la pertinença a certs temes tot i la delicadessa d'aquells temps. Va ser, al seu moment, un silenci obligat que ara esdevé un record cap a totes aquelles persones que varem viure en aquest iglú fet amb tanta predicció que, fins i tot avui, m'espanta haver generat. I torno, com abans, a les meves concessions. I amb elles, al silenci.
Comentaris
Anton