ROSTRES (2): FLAVUS

Li diuen que amb el temps vindrà la calma, que es marcirà dels seus ulls el neguit de la nostàlgia que tant l’ha esclavitzat des de fa uns anys, els últims vuitanta. I en el repòs esperat aquestes dècades li marxarà de dins, pels ulls groguencs, la imatge sempre blanca que recorda de la infància.   

Les mans, branques d’un arbre en ple desert, endevinen el paisatge del davant sense horitzó. I això l’espanta. Perquè en el gest de veure’s ara, no li tremola el pols ni se li envelleix més la cara. I ara si, sap que aviat vindrà la calma.