TIC TAC
No hi ha aixopluc en la distancia ni paciència en els
carrers que empelten els meus passos de l’ombra dels teus, ara llunyans, tal
vegada enlairats i poèticament nostàlgics. Faig, un cop més, agricultura mental
amb el retall de fotos esborrades d’un lloc i guarides amb tacte en un altre, al meu
cap.
El tic i el tac, mandrosos i emprenyats, no es compassen
ni volent. S’han aturat les hores i les esferes del rellotge són taules buides
inventades on les agulles es palpen juganeres sota les tovalles invisibles on fan manetes sense perdre els papers ni trobar l’hora exacte.
Un, dos, tres, final del compte enrere. No tornem a
començar. Tic Tac, Tic Tac i ara el temps ja s’apassiona.
Comentaris
Anton
El texto que has puesto hoy, tras hablar ayer contigo, es de mucha calidad. Mi enhorabuena. Siempre te quedará París y en las condiciones que me decías amigo mío. Mañana nos vemos en Barcelona.
Antonio
Madrid