EL MUR, EL DESERT

Passejant, llegeixo en un mur embellit a cop d’esprai aquesta frase: Se nota a kilómetros quien te quiere a centímetros.

I em ve al cap, no sé el perquè, un tema de l’Emilie Simon, una de les meves cantants franceses predilectes (demà us parlaré d’una altra d’elles), que es diu “Le désert” o sigui “El desert”. La cançó és d’aquelles que et permet entrar en trànsit. Escolto molt sovint l’Emilie, em reconforten els seus sons, la seva delicada veu, l’ambient que em provoca interiorment. 

La bellesa visual i originalitat dels vídeos de l’Emilie és ja motiu de sobres per quedar-se escoltant aquesta cançó. 

Sé d’algunes persones que descobriran un nou món en aquesta jove cantant francesa. El desert diu així: 

Oh, amor meu, la meva anima bessona. Conto els dies, les hores. Et vuill dibuixar des d’un desert, el desert del meu cor. 

Oh amor meu, un fil de veu em fa feliç a cada pas. Deixa’m dibuixar-te des d’un desert, el desert del meu cor. 

De nit, sovint, poso el nas a la finestra i t’espero, i pateixo. Des d’un desert, des del meu desert. Així és. 

Oh amor meu, el meu cor pesa. Conto les hores i els dies. Et vull dibuixar des d’un desert, el desert del meu cor. 

Oh amor meu, dono voltes. He deixat la meva llar. T’abandono, això és tot. 

De nit, sovint, poso el nas a la finestra i t’espero, i pateixo. I llenço al vent les meves tristes cendres.