LA CALMA TRAS EL ADIÓS

Como el dulce malestar tras un adiós, caerá de nuevo un temporal que anunciara el verano y estallara con sus colores por las calles y sentiremos otra vez las ganas de viajar y de encontrar algo nuevo en que creer. Montes que surgen de las aguas, bahías de la inconstancia, los valles de la incoherencia, para aliviar todo este tedio en mi vida…

Amb la primavera trepitjant-nos els dies i l’estiu a la cantonada, aquest fragment de Battiato se m’imposa avui com a ideal, fins i tot quotidià, mentre escolto, curiosament, una altra cançó del bon amic Franco. Una que surt a la pel·lícula ”Ex. Todos tenemos uno”. Em succeeix que sempre em que proposo veure-la, i no sé el perquè, més tard li trobo motius només per la cançó. 

Avui, obrint una setmana que serà llarga i on només la feina, com sempre, em permetrà viure en calma, proposo escoltar amb tranquil·litat les dues cançons. Us proposo veure dos vídeos. El primer és una joia musical que conté un fragment tan pur, per a mi, com aquest:

Quisiera decirte las mismas cosas pero de pronto se marchitan las rosas, como nosotros. El amor que arranca los cabellos ya se ha perdido y solo queda alguna desganada caricia y algo de ternura. Cuando te encuentres en la mano flores marchitas, en el sol de abril ya lejano, las añoraras. 

La segona cançó que proposo escoltar és aquesta utòpica peça de la bella Carla Bruni. En pocs mesos vindrà a cantar a Barcelona i al final he decidit que no la veuré. Les meves dues entrades ja són d’un altre amic a qui els hi he regalat fa un moment. Ell les gaudirà i jo seguiré veient-la a ella des de la distància.