HIROSHIMA, MON AMOUR

A vegades tres dies són molt, tota una eternitat si passen lents, dòcils i plens d’amor. Concretar-los depèn sempre dels dos protagonistes que viuen la història, atemorits pel pas del temps i entregats a cada instant que viuen com si fos l’últim. Això els passa a una actriu francesa i a un arquitecte japonès a Hiroshima. En una època postnuclear plena d’indecisions i sense futur evident, ells dos gaudeixen de l’amor i s’hi abandonen. 

La relació d’ells dos és plena de soledats que només l’amor dels cossos apaivaguen per aportar més pau i menys dolor. Hi ha un desig irrefrenable per abastar les paraules precises i per dominar tots els silencis. La ciutat, Hiroshima, ha estat devastada per la bomba atòmica i és, potser per això, l’única ciutat on té sentit parlar d’amor. 

El guió d’aquesta història és càlid, atrevit però pot esdevenir real en qualsevol moment. El va escriure la gran Marguerite Duras i el va dur al cinema l’Alain Resnais, un dels impulsors de la esplendorosa Nouvelle vague que ens va deixar abans d’ahir. A aquesta obra, en blanc i negre, li van dir “Hiroshima mon amour”. 

Recordo que em va costar molt aconseguir aquesta pel·lícula i que la vaig gaudir amb passió en el moment de veure-la. Era un dissabte al mati i jo vivia en unes golfes de la Part Baixa de Tarragona.  Em van quedar marcades moltes de les converses dels dos protagonistes. He tornat a veure-la fa poca estona. M’ha mantingut certes emocions del primer cop i altres me les ha renovat. Però les frases que m’havien impactat la primera vegada han repetit el seu objectiu de nou. He anotat la conversa d’un parell d’escenes. Aquesta és la primera:

Ella.- Oye… Igual que tú, yo conozco el olvido.

Ell.- No, tú no conoces el olvido.

Ella.- Igual que tú, estoy dotada de memoria. Y conozco el olvido.

Ell.- No, tú no estás dotada de memoria.

Ella.- Como tú, también yo intenté luchar con todas mis fuerzas contra el olvido. Y he olvidado, como tú. Como tú, deseé tener una memoria inconsolable, una memoria de sombras y de piedra. Luché por mi cuenta, con todas mis fuerzas, cada día, contra el horror de no comprender ya en absoluto el por qué de recordar. Y como tú, he olvidado.

El segon fragment escollit el protagonitza ella amb les paraules i ell amb el silenci:

Ella.- … Y te encuentro a ti.

Te recuerdo.

¿Quién eres?

Me estás matando.

Eres mi vida.

¿Cómo iba yo a imaginarme que esta ciudad estuviera hecha a la medida del amor?

¿Cómo iba a imaginarme que estuvieras hecho a la medida de mi cuerpo mismo?

Me gustas. Qué acontecimiento. Me gustas.

Qué lentitud, de pronto.

Qué dulzura.

Tú no puedes saber.

Me estás matando.

Eres mi vida.

Me estás matando.

Eres mi vida.

Tengo tiempo de sobra.

Te lo ruego.

Devórame.

Defórmame hasta la fealdad.

¿Por qué no tú?

¿Por qué no tú, en esta ciudad y en esta noche tan semejante a las demás que se confunde con ellas?

Te lo ruego…

Si teniu ocasió mireu-vos Hiroshima mon amour. I un cop vista segur que us replantegeu moltes formes de fer, maneres de pensar, com estimar, què esperar de qui estimeu, la pròpia essència de la vida. Potser no però... potser si.