AGRICULTURA MENTAL

Tenia la intenció de canviar la plantilla d’aquest blog, la porta d’entrada a aquest espai. Volia fer-ho aquest cap de setmana amb calma. Modificar el contingut, la forma, els colors, redistribuir els espais. I al final he decidit no tocar res i mantenir la porta actual i evitar-vos de pas mals de cap amb possibles canvis que trenquen les rutines.  Passa sovint que les coses, com més fàcils millor. Que no cal complicar-se la vida i és necessari gaudir de la senzillesa.  A aquest escrit li he posat el títol de “Portes” perquè estem envoltats d’elles. Unes són reals i altres metafòriques. Obrim la portada d’un llibre per llegir-lo, entrem en un portal en xarxa per fer-hi una ullada, parpellegem per endinsar a la memòria les noves imatges, obrim els braços per acollir alés nous, compartim els llavis closos i els atorguem nova pell en el contacte, entrem en un espai desconegut fins ara privat o invisible. Tot són portes.  I a aquest post també li he posat...

La dona de la imatge és la Manuela. Viu a Oaxaca, a Mèxic. La Manuela té 100 anys i quan era petita no va poder estudiar perquè la seva mare era molt pobre.  Ara, amb cent anys, ha aconseguit fer realitat el seu somni i en menys d’un any ha estudiat l’educació primària i l’ha aprovat. I com el seu esperit de superació no té fronteres, ja ha anunciat que ara vol aconseguir el diploma d’educació secundària.  La pobresa real de la seva mare contrasta amb la riquesa personal de la Manuela i això és digne d’elogi. Sempre he compartit aquella frase que diu: totes les millors coses del món no són coses.   I ben certa que és. Que gran és la Manuela i no ho dic pas per l’edat.

Es tracta de canviar el nomadisme cerebral que patim sovint per iniciar un pasturatge de les idees i conceptes més concebuts i ancorats a la nostra memòria, dels hàbits de pensament per dotar-los d’una nova productivitat.  Cercar els assentaments fixes on guardem les nostres experiències i traslladar-los al nucli central on posem tot allò que ens fa governar la nostra ment.  Però ara, i com es tracta d’una transhumància, les experiències mantenen la seva forma inicial però duen altres passos, altres raonaments.  És un concepte nou que he creat i defineixo així: transhumància intel·lectual . Acabo d’exercir-la ara mateix, a les dues de la matinada, i ha servit de molt. Mantinc el continent de sempre, sa i estalvi, però ha variat una part del contingut. Ara caldrà no perdre el ramat de nous propòsits trobat en el procés i evitar que algun dels conceptes acabi esgarriat.  P.D: Aquest proper cap de setmana, aquest blog patirà una transhumància física...

Fa uns anys, va ser el 2007 a Sicília, vaig preguntar a una amiga meva, l’Angela, què volia dir “la porta dello spavento supremo”. Ella em va respondre amb una nova pregunta:  -           Què hi ha després del caos Oscar? -           La catarsi. Vaig respondre. -           I després de la catarsi? Va insistir ella. -        Davant del meu silenci l’Angela va afegir: La porta dello spavento supremo (la porta de la por suprema). La resposta de la meva amiga em va obrir molts dubtes inicials però també nous horitzons que no he tancat fins ara. Aquella frase, la porta dello spavento supremo , l’havia llegit en un llibre del filòsof Manlio Sgalambro. El text que alimentava la frase era breu però intens i prou catàrtic, més que caòtic, perquè ve a dir que tot allò que hem estat, som i serem acabar...

Ribelle come un fiume non navigabile, pagaiare con cautela nel dolore alieno in questi ultimi anni passati.  Duro come gli alberi caduti di una foresta vicina, gli scossa di corrente non mi portano molto lontano della fine della strada.  E arrivo a quel paradiso di pace così liquido e trasparente, vitale e luminoso. Perché in un viaggio, ciò che vediamo non è ciò che vediamo, è ciò che siamo. Foto : un luogo che i miei occhi hanno visto . uno spazio che vedrò di nuovo