EL RAMAT I LA MUNIÓ
Hi ha l’hàbit de viatjar a racons de món on hi van les masses,
que ens venen pels ulls les televisions, les agencies, les pàgines d’Internet. On
va la majoria cal anar-hi. Ho marca la tradició.
I també la comoditat de no
haver de cercar altres espais perquè en aquesta fugida temporal, anomenada
vacances, el que importa és trencar rutines i no importa un o altre indret
mentre ens sigui nou i desconegut.
La primera imatge d’aquest post és la Via Krup, a Capri.
Milions de persones visiten cada any aquesta illa que s’agafa amb força a les
entranyes del mar per no unir-se a terra ferma, a Nàpols que és allò que li cau
més a prop. Si vas a Capri, has de visitar la via Krup, veure les coves subterrànies
i dinar a la plaça principal que és un mirador natural cap al blau verd
mediterrani.
La segona imatge és a Irlanda, en una illa que ningú
visita i que només trepitgen els qui hi viuen. No hi ha restaurants ni places,
no té grutes ni surt als catàlegs de les agencies. I no diré el nom per evitar
que ara, per primer cop, alguna persona de fora esdevingui el primer turista d’aquest
tros de terra verge a la mirada dels forasters.
El nexe en comú a les dues fotos és clar. Un ramat que
puja i una munió que baixa, la il·lusió del ramat per menjar herba i la de la
munió per veure el mar de més a prop. Els dos tenen un objectiu: la supervivència. Hi ha un altre lligam encara entre les
dues visions que comparteixo. Però aquest ja el trobareu vosaltres.
Comentaris