05 de juny 2013



Hi ha l’hàbit de viatjar a racons de món on hi van les masses, que ens venen pels ulls les televisions, les agencies, les pàgines d’Internet. On va la majoria cal anar-hi. Ho marca la tradició. 

I també la comoditat de no haver de cercar altres espais perquè en aquesta fugida temporal, anomenada vacances, el que importa és trencar rutines i no importa un o altre indret mentre ens sigui nou i desconegut.

La primera imatge d’aquest post és la Via Krup, a Capri. Milions de persones visiten cada any aquesta illa que s’agafa amb força a les entranyes del mar per no unir-se a terra ferma, a Nàpols que és allò que li cau més a prop. Si vas a Capri, has de visitar la via Krup, veure les coves subterrànies i dinar a la plaça principal que és un mirador natural cap al blau verd mediterrani. 

La segona imatge és a Irlanda, en una illa que ningú visita i que només trepitgen els qui hi viuen. No hi ha restaurants ni places, no té grutes ni surt als catàlegs de les agencies. I no diré el nom per evitar que ara, per primer cop, alguna persona de fora esdevingui el primer turista d’aquest tros de terra verge a la mirada dels forasters. 

El nexe en comú a les dues fotos és clar. Un ramat que puja i una munió que baixa, la il·lusió del ramat per menjar herba i la de la munió per veure el mar de més a prop. Els dos tenen un objectiu: la supervivència. Hi ha un altre lligam encara entre les dues visions que comparteixo. Però aquest ja el trobareu vosaltres.  

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -