20 de juny 2013




No us la diré però aquesta paraula que mou a totes les que utilitzaré a partir d’ara l’he cercat, a l’atzar, al diccionari. I al pensar-la em surt això:

Blanc és el silenci entre un bes i la carícia. Freda la nostàlgia en la distància. I humida, la paraula mai dita cau en el buit de l’oblit i es desfà. I altres, arriben des del cel amb aire fresc i s’escolen entre els dits, per la boca, niuen a les butxaques i criden el seu nom en la fugida que ens regalen davant els nostres ulls.

I ella, càlida i vital, somriu la vinguda dels mots i els acull tendrament a la mà que ha reposat en el cos d'ell. 

Tan fràgil i dolça, la neu és ara el símbol del moment. 

4 Responses so far.

  1. cantireta says:

    Maco... com tot el que escrius.

    Petons.

  2. moltes gràcies Montserrat! Espero que tot vagi bé. Et vaug llegint molt sovint.

  3. Pere Sans says:

    Com deies tu abans Opus Òscar i molt bona com sempe. Baixo en quinze dies. Ens veiem?

  4. Pere estic "molto allegro" de la teva aportació i per suposat també de que baixis amb la possibilitat que ens veiem. Ara t'envio un correu privat. Abraçada!

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -