LA PORTA DE LA POR SUPREMA
Fa uns anys, va ser el 2007 a Sicília,
vaig preguntar a una amiga meva, l’Angela, què volia dir “la porta dello spavento supremo”. Ella em va respondre amb una
nova pregunta:
-
Què hi ha després del caos Oscar?
-
La catarsi. Vaig respondre.
-
I després de la catarsi? Va insistir
ella.
- Davant del meu silenci l’Angela va afegir:
La porta dello spavento supremo (la porta de la por suprema).
La resposta de la meva amiga em
va obrir molts dubtes inicials però també nous horitzons que no he tancat fins
ara. Aquella frase, la porta dello spavento supremo, l’havia llegit en un
llibre del filòsof Manlio Sgalambro. El text que alimentava la frase era breu
però intens i prou catàrtic, més que caòtic, perquè ve a dir que tot allò que
hem estat, som i serem acabarà dissolt ja sigui en un estat físic o universal.
Però vaig optar més tard, va ser a
Madrid l’any 2009, per obtenir una segona lectura sobre el text. I em vaig adreçar a la persona que millor me’l
podia explicar. Aprofitant una intensa conversa amb el Manlio li vaig demanar
que m’ho expliqués millor. Il professore,
com se’l coneix a tota Itàlia, no va tenir cap problema en alleugerir els meus
dubtes.
La porta de la por suprema l’hem de travessar tots alguna ocasió a
la nostra vida. No és cap final d’estada ni de cap vida, és un principi de la
neteja interior que cal fer quan arribem al punt en què ens plantegem la nostra
utilitat com a persones, les causes dels nostres actes i els efectes d’aquells
que altres han realitzat en la nostra persona. Esdevé, igualment, un exercici d’involució
temporal en el qual hem d’alimentar les nostres fortaleses i allunyar les pors
per evitar tenir de nou un caos intern, una catarsi posterior que ens crearà noves confusions.
Sgalambro va introduir en la
conversa un altre element que, en aquest cas i perquè sempre he estat un
apassionat de la filosofia, vaig comprendre molt millor, el Hic et Nunc. És una frase en llatí que
vol dir “aquí i ara”. Es tracta de trencar lligams i cadenes que ens tenen
esclavitzats al passat o al futur per viure en un realisme "sa" que ens permeti
tenir motivació, seguretat i esperança.
D’ençà d’aquell dia, i recolzat per una pèrdua que vaig patir mesos després, aplico amb més
força que mai aquest concepte de l’ara com a moment que visc. I és mentre visc
que permeto que es dissolgui el meu passat i es desdibuixi el futur que no vull
conèixer més enllà del demà més proper que, en certa manera, anem construint
avui i ara. I jo, que he travessat la porta de la por suprema en dues ocasions,
segueixo ara creixent amb la convicció que viure té la seva utilitat si en cada
gest, en cada acte i pensament, hi posem voluntat i la llibertat en la seva
justa mesura. Volar no ha de fer-nos por. Caure i alçar-nos de nou, tampoc. Perquè arriba, i això arriba per a tothom, un moment en què voles i no caus més.
Us convido, a tots i totes, a travessar, quan pugueu però sense
pors, aquesta porta dello spavento
supremo.
La foto que acompanya el text és d'un paratge secret que no recordo on cau, ni necessito recordar-ho, però que clama serenor i pau, els dos elements necessaris per alliberar-nos en tots els sentits.
La foto que acompanya el text és d'un paratge secret que no recordo on cau, ni necessito recordar-ho, però que clama serenor i pau, els dos elements necessaris per alliberar-nos en tots els sentits.
Comentaris