Header Ads

LA PORTA DE LA POR SUPREMA



Fa uns anys, va ser el 2007 a Sicília, vaig preguntar a una amiga meva, l’Angela, què volia dir “la porta dello spavento supremo”. Ella em va respondre amb una nova pregunta: 

-          Què hi ha després del caos Oscar?

-          La catarsi. Vaig respondre.

-          I després de la catarsi? Va insistir ella.

-       Davant del meu silenci l’Angela va afegir: La porta dello spavento supremo (la porta de la por suprema).

La resposta de la meva amiga em va obrir molts dubtes inicials però també nous horitzons que no he tancat fins ara. Aquella frase, la porta dello spavento supremo, l’havia llegit en un llibre del filòsof Manlio Sgalambro. El text que alimentava la frase era breu però intens i prou catàrtic, més que caòtic, perquè ve a dir que tot allò que hem estat, som i serem acabarà dissolt ja sigui en un estat físic o universal. 

Però vaig optar més tard, va ser a Madrid l’any 2009, per obtenir una segona lectura sobre el text. I em vaig adreçar a la persona que millor me’l podia explicar. Aprofitant una intensa conversa amb el Manlio li vaig demanar que m’ho expliqués millor. Il professore, com se’l coneix a tota Itàlia, no va tenir cap problema en alleugerir els meus dubtes. 

La porta de la por suprema l’hem de travessar tots alguna ocasió a la nostra vida. No és cap final d’estada ni de cap vida, és un principi de la neteja interior que cal fer quan arribem al punt en què ens plantegem la nostra utilitat com a persones, les causes dels nostres actes i els efectes d’aquells que altres han realitzat en la nostra persona. Esdevé, igualment, un exercici d’involució temporal en el qual hem d’alimentar les nostres fortaleses i allunyar les pors per evitar tenir de nou un caos intern, una catarsi posterior que ens crearà noves confusions.

Sgalambro va introduir en la conversa un altre element que, en aquest cas i perquè sempre he estat un apassionat de la filosofia, vaig comprendre molt millor, el Hic et Nunc. És una frase en llatí que vol dir “aquí i ara”. Es tracta de trencar lligams i cadenes que ens tenen esclavitzats al passat o al futur per viure en un realisme "sa" que ens permeti tenir motivació, seguretat i esperança. 

D’ençà d’aquell dia, i recolzat per una pèrdua que vaig patir mesos després, aplico amb més força que mai aquest concepte de l’ara com a moment que visc. I és mentre visc que permeto que es dissolgui el meu passat i es desdibuixi el futur que no vull conèixer més enllà del demà més proper que, en certa manera, anem construint avui i ara. I jo, que he travessat la porta de la por suprema en dues ocasions, segueixo ara creixent amb la convicció que viure té la seva utilitat si en cada gest, en cada acte i pensament, hi posem voluntat i la llibertat en la seva justa mesura. Volar no ha de fer-nos por. Caure i alçar-nos de nou, tampoc. Perquè arriba, i això arriba per a tothom, un moment en què voles i no caus més.

Us convido, a tots i totes, a travessar, quan pugueu però sense pors, aquesta porta dello spavento supremo.

La foto que acompanya el text és d'un paratge secret que no recordo on cau, ni necessito recordar-ho, però que clama serenor i pau, els dos elements necessaris per alliberar-nos en tots els sentits.  
Amb la tecnologia de Blogger.