EM RECULLO, CAIC, RENEIXO... AL CAFÈ DE LA PAU
Tinc ganes de fer-vos una nova concessió, molt
particular, vinculada als moments durs que m’ha ofert la vida (potser masses fins
ara però avui no tinc ganes de queixar-me) i que pot servir a moltes altres
persones que van a parar en aquest espai on, i des d’ahir ho penso amb més força
que mai, Tot és possible.
Cada cop que caic i esclato contra el terra, cada
vegada que perdo el vol i el nord, que veig perillar a la persona que acullo i
l’ombra que la protegeix, em refugio en un disc i em tanco dintre meu, en
posició fetal, per escoltar-lo. Em calma, em refà l’ànima, em cus el tapís de
la meva felicitat que s’ha esfilagarsat, esmicolat breument.
I després, no pregunteu el perquè, em sento una
mica millor. I és aquesta “mica” el principi de la meva involució no desitjada,
obligada però necessària, que al final em fa avançar de nou i passar, de cop, a
una evolució que sempre dic que és com el renaixement de l’Au Fènix, ressorgint
de les cendres i llevant un cop més les ales per seguir el vol sempre imprecís.
Algú va dir que Bach era el músic de Déu i jo argumento que “Caffé de la Paix” (Cafè
de la Pau) de Franco Battiato és el meu rèquiem interior i personal que em
permet apropar-me a la nova vida que sé que arribarà. No és només - que també
com a essència - una missa de difunts per a un cos que reneix. Esdevé, es
converteix, en el vademècum particular on recordo fragments i detalls oblidats
en el procés de caiguda.
Ara, per motius que el cap no em permet llençar a l’exterior
- univers que ens observa - travesso i creuo a plaer un instant, permanent i
constant, que fa tant temps que esperava però que no recordo en quina vida era,
en quin estat, amb quina aparença ni paisatge. I retorno de nou al meu Cafè de
la Pau (recordant haver-lo descobert fa catorze anys) que ha canviat les parets
i la decoració però manté part dels mobles i ofereix una carta més ben
assortida on tot és delicadesa i tacte. I regala, a glops de distància i ullades del record més proper, molta llum.
M’envaeixen els temes que dibuixen el disc i de pas
les meves hores. Fogh in Nahal (en àrab) tant bell com sinuós, El Jardí de la preexistència que clama anàlisi interior,
la sempre cercada Atlantida, la Recerca del tercer o l’Oda a l’inviolable. Però
sobretot, em commou i trafica amb les meves parpelles fins a fer-me plorar, un
tema que es diu “Delenda Carthago” que parla de legions que avancen per terres
desconegudes per fundar noves colònies.
Crec que aquest missatge traduït en cançó té molt a veure amb mi. Per l’esperit
de fer-me fort i arribar a fites sempre somiades i mai assolides per por al
fracàs de la batalla, per la força de vèncer les pors, l’etern enemic mental, l’element
que havia marcat, fins ara, com a inassolible. I el millor del cas és que no ha
estat cap guerra ni té gesta de conquesta - perquè a aquest cavaller sempre el
manen bones maneres - sinó un recull de gestos i passos segurs que, tot i l’estat
del terreny que s’assentarà de nou quan passi la tempesta, em permetran per primer
cop a la vida, no sé com ni quan i vull obviar el perquè, volar com un ocell, en
forma de falciot, que seguirà alimentant-se del cel, besar els núvols i
descansar en calma. Descansar amb la seguretat de volar pel fet de volar, pel
plaer de volar.
Enllesteixo l’escrit amb el vídeo del Delenda Carthago. Tanqueu els ulls,
us ho demano, i abandoneu-vos a l’univers que us observa. Un altre dia us faré una altra concessió que, tendrament, parlarà de la relació real entre Battiato i jo. Un altre dia, si us plau. Ara gaudiu...
Comentaris
M.H