EM RECULLO, CAIC, RENEIXO... AL CAFÈ DE LA PAU



Tinc ganes de fer-vos una nova concessió, molt particular, vinculada als moments durs que m’ha ofert la vida (potser masses fins ara però avui no tinc ganes de queixar-me) i que pot servir a moltes altres persones que van a parar en aquest espai on, i des d’ahir ho penso amb més força que mai, Tot és possible.

Cada cop que caic i esclato contra el terra, cada vegada que perdo el vol i el nord, que veig perillar a la persona que acullo i l’ombra que la protegeix, em refugio en un disc i em tanco dintre meu, en posició fetal, per escoltar-lo. Em calma, em refà l’ànima, em cus el tapís de la meva felicitat que s’ha esfilagarsat, esmicolat breument.

I després, no pregunteu el perquè, em sento una mica millor. I és aquesta “mica” el principi de la meva involució no desitjada, obligada però necessària, que al final em fa avançar de nou i passar, de cop, a una evolució que sempre dic que és com el renaixement de l’Au Fènix, ressorgint de les cendres i llevant un cop més les ales per seguir el vol sempre imprecís.

Algú va dir que Bach era el músic de Déu  i jo argumento que “Caffé de la Paix” (Cafè de la Pau) de Franco Battiato és el meu rèquiem interior i personal que em permet apropar-me a la nova vida que sé que arribarà. No és només - que també com a essència - una missa de difunts per a un cos que reneix. Esdevé, es converteix, en el vademècum particular on recordo fragments i detalls oblidats en el procés de caiguda.

Ara, per motius que el cap no em permet llençar a l’exterior - univers que ens observa - travesso i creuo a plaer un instant, permanent i constant, que fa tant temps que esperava però que no recordo en quina vida era, en quin estat, amb quina aparença ni paisatge. I retorno de nou al meu Cafè de la Pau (recordant haver-lo descobert fa catorze anys) que ha canviat les parets i la decoració però manté part dels mobles i ofereix una carta més ben assortida on tot és delicadesa i tacte. I regala, a glops de distància i ullades del record més proper, molta llum.

M’envaeixen els temes que dibuixen el disc i de pas les meves hores. Fogh in Nahal (en àrab) tant bell com sinuós, El Jardí de la preexistència que clama anàlisi interior, la sempre cercada Atlantida, la Recerca del tercer o l’Oda a l’inviolable. Però sobretot, em commou i trafica amb les meves parpelles fins a fer-me plorar, un tema que es diu “Delenda Carthago” que parla de legions que avancen per terres desconegudes per fundar noves colònies.

Crec que aquest missatge traduït en cançó té molt a veure amb mi. Per l’esperit de fer-me fort i arribar a fites sempre somiades i mai assolides per por al fracàs de la batalla, per la força de vèncer les pors, l’etern enemic mental, l’element que havia marcat, fins ara, com a inassolible. I el millor del cas és que no ha estat cap guerra ni té gesta de conquesta - perquè a aquest cavaller sempre el manen bones maneres - sinó un recull de gestos i passos segurs que, tot i l’estat del terreny que s’assentarà de nou quan passi la tempesta, em permetran per primer cop a la vida, no sé com ni quan i vull obviar el perquè, volar com un ocell, en forma de falciot, que seguirà alimentant-se del cel, besar els núvols i descansar en calma. Descansar amb la seguretat de volar pel fet de volar, pel plaer de volar.

Enllesteixo l’escrit amb el vídeo del Delenda Carthago. Tanqueu els ulls, us ho demano, i abandoneu-vos a l’univers que us observa. Un altre dia us faré una altra concessió que, tendrament, parlarà de la relació real entre Battiato i jo. Un altre dia, si us plau. Ara gaudiu...



Comentaris

Anònim ha dit…
me encanta leerte con esta vitalidad. Y me gusta leer lo que leo.

M.H
Oscar Ramírez ha dit…
Muchas gracias. A mi también me encanta leer lo que leo y leerlo con vitalidad.
Anònim ha dit…
boooo, molt boooo
Oscar Ramírez ha dit…
gràcies, moltes gràcies

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS