AGRICULTURA MENTAL

No sé que tenen les Maries que m’alimenten tant i no parlo pas de les galetes. Aquest cap de setmana ha estat de coneixences i d’apropaments. Hi ha hagut temps per parlar cara a cara amb muses per primer cop i per compartir cafè amb altres rostres ja coneguts que fa temps que no veia.  La música nodreix, ho he dit sempre, i alimenta al màxim si qui l’ha cuinat te la serveix en safata i et diu quins ingredients hi ha posat perquè allò, aquell disc o cançó, t’ompli tant l’ànima i es faci tant mengívol.  Abans d'ahir i ahir mateix us avançava un nou nom del qual aniré parlant les properes setmanes, una nova musa que m’inspira, em fa respirar i m’enamora. La Maria Rodés, així es diu, és capaç de traspassar-nos la pell i acaronar-nos per dintre xiuxiuejant les seves melodies amb tanta tendresa que només necessites pau.  Ahir us la donava a conèixer cantant coples – perquè el seu últim treball és tot de versions atrevides de coples clàssiques – i avui us la...

D’ençà que el Matteo, el fill del meu amic italià Angelo, va decidir acabar amb la seva vida ara farà aviat un mes, parlo molt més sovint amb ell. Intento animar-lo, fer que es distregui com fan la resta d’amics que tinc allà. Ells el tenen més a prop i jo també l’hi noto tot i la distància. Aquesta tarda l’Angelo em deia que la seva filla petita, que és qui va trobar mort al seu germà Matteo, té malsons i està travessant un tràngol molt important. La nena té només 5 anyets. Quan et diuen això, no et surten masses paraules, sincerament. No saps què dir-li a un pare que ha perdut a un nen de 13 anys i que té tres fills més que no saben encara com pair la tragèdia. Ell, l’Angelo, em comenta que intenten superar els dies estant tots units i junts, pensant que el Matteo és en un lloc semblant al cel. I a mi, sentir-lo parlar, em deixa mut.  Malgrat tot li he demanat, com a cònsol i perquè els nens són nens, que acaroni a la seva nena constantment i li doni tot l’amor q...

Quan la perfecció es produeix per atzar, notes que no mereix cap interès i saps que la realitat de les coses, amb les seves causes i efectes, rau o s’inicia en la seva destrucció. Una novel·la que transmet tensió i malestar des del primer full, és preferible a aquella que regala dolçor i bonhomia a dojo. Llegir és anar a buscar quelcom que mai saps què és i no ensenya res. Però mentre llegim hom camufla les cicatrius i maquilla els cops de la vida.   El Quixot digué a Sancho, molt encertadament: Como no estás experimentado en las cosas del mundo, todas las cosas que tienen algo de dificultad te parecen imposibles. Confía en el tiempo, que suele dar dulces salidas a muchas amargas dificultades. I Sancho, escoltat el missatge, va abandonar les pors per viure en els pànics. Por, tenim por. Ho canta Maria Rodés en una versió tant i tant especial d’aquest clàssic de la copla. Que no us faci por escoltar-la...

L’any 1882, els anglesos van aconseguir conquerir Egipte però no van poder tombar als egipcis que vivien al Sudan. La batalla de Khartum va ser violenta però el bastió dervix d’Omdurmann va aguantar amb fermesa. 130 anys més tard, al 2009, els dervixos d’Omdurmann seguien ballant posseïts per la connexió que mantenen entre terra i univers.  Si mai no heu vist una dansa sufí, amb els dervixos, no us hauríeu de perdre. Sobretot si podeu ser a tota la cerimònia i tenir a prop vostre, molt a prop, a altres dervixos que compleixen funcions diverses en aquest ritual.  Foto: El Caire, 2009. Dervixos d'Omdurmann dansant a cinc metres de mi. Jo, assegut a terra. Al meu costat, un té d’herbes dens i suculent. A l’altre costat, el cap del palauet on es feia el ball aquella nit.

Assegut sota l’ampit de la finestra que dóna a la terrassa de baix de casa meva, he anotat tres pensaments (potser conviccions personals) que passo a compartir-vos.  En primer lloc, estic convençut que l’ambició espanta a moltes persones. Perquè sent ambiciós t’aproximes molt al fracàs i, per tant i de rebot, al ridícul.  En segon lloc, crec que el que tenen massa en compte moltes persones en aquesta vida és la relació sentimental/emocional amb altres persones. Sovint, res més. No tenen cap més vida pròpia i no saben que en realitat, estant amb altres persones, acabem sent únicament un animal domèstic.  En tercer lloc, penso que el sexe és una rendició, no de l’home cap a la dona o de la dona cap a l’home, sinó de la persona cap al cos. El sexe és un acte pur de fe, un gest de llibertat en la humilitat   però orfe de companyonia i d’amistançament amb les persones.  M’he llevat del terra on era assegut anotant aquests pensaments. He regat l...