AGRICULTURA MENTAL

Formarà part del meu proper llibre, té un caire surrealista, una doble lectura i diu així: A casa meva es balla al ritme de les estufes, s’aprèn a despullar al vent i a les nits de lluna plena es juga a ser feliç.  A casa meva hi passa de tot i els pocs ratolins que hi viuen estan condemnats a seguir-me la corrent.  A casa meva els llençols observen des del llit, més enllà dels seus nassos, com les puces prenen el sol entre les potes d’una gallina i els cargols es reuneixen en una gota de champagne .  I quan la tarda estira les seves cames per sobre els vius, les flors a casa meva conversen entre elles mentre se les miren les escales del replà i el bagul de records on hi jau una formiga pacifista amb dots de gran oradora.  I ningú s’espanta si a estones ens quedem a les fosques mentre les cuques de llum volen fent un ballet cap a la següent cambra i es perden.  A casa meva hi passa de tot i tots tenen dret a veu i vot. Des del bany ...

Llegir un disc i escoltar un llibre. Besar amb les mans i abraçar amb els llavis. Somriure als mals moments i plorar de felicitat en els bons instants. Tot és possible.  Callar mentre es parla i enraonar en els silencis. Rebel·lar-se en contra les pròpies voluntats i obeir les bones decisions. Tot està per fer.   Canviar-nos per l’altre i regalar a qui vingui el nostre tarannà. Ser forasters a casa i casolans en terra desconeguda. És possible fer-ho.  I si per un sol dia parlem als ocells i volem amb les persones que tenim més a prop? I si en un sol instant acluquem els ulls per mirar i els obrim per no veure-hi? Metafísica personal i del tot intransferible.

A Tanzània hi ha un llac que petrifica els animals que hi van a reposar. S’hi acosten, es submergeixen a les seves aigües per refrescar-se o buscant peixos. I mai més en surten vius perquè en pocs minuts acaben convertint-se en estàtues de pedra.  El misteri d’aquest llac, perquè com a totes les històries fantasioses sempre hi ha una explicació, té a la mà de la natura com a protagonista.   Les seves aigües són vermelles fruit de la reproducció massiva d’algues i la presència de guèisers.  Els espirals de carbonat sòdic que generen els dos elements crea una sosa que s’acumula i atrapa als ocells i altres animals que visiten el llac enverinant-los a l’instant. I en un dit i no res, les víctimes abans vives són del tot mortes i petrificades.  El fotògraf Nick Brandt ha fet una extensa labor per advertir dels perills del llac i ha cregut que la forma d’evidenciar el problema era ubicant als animals ja morts i solidificats a aquells espais on rep...

Tot el món és ple d’àngels i per això val la pena regalar-los música i notes perquè volin entre elles i s’abandonin sobre els moments i les persones adequades.  Llegiu la lletra. Canten i toquen dos àngelets: la Silvia Comes posa la veu i toca el piano la Clara Peya (de qui us en parlaré un dia d'aquests més a fons). Àngels als peus del llit, de matinada, que et fan pujar els llençols si algú et destapa. Àngels a dins del pit per bombejar-te. Àngels en els teus dits: cordes d’una arpa. Àngels de cotó fluix fan d’infermera dins la ferida oberta de tant patir. Àngels no defalliu; feu-me aixecar un cop més! Vinga, tibeu dels fils, que avui no porto arnés. Àngels saltant del metro cap a l’andana amb els braços oberts a punt per salvar-la. Àngels dels nostres morts dins d’una antiga olor. Àngels dels nostres vius dins la rialla. Àngels que esperen junts fent de barana rere un revolt mortal d’una muntanya. Àngels no defalliu; feu-me aixeca...

Tot just avui que hem sabut que ha mort el gran Paco de Lucía, d’infart a Mèxic i amb només 66 anys, us vull explicar una anècdota que em ve al cap.  Fa disset anys, en un viatge a Granada, vaig tenir la ocasió de gaudir d’una sessió de flamenc i cante jondo fins a altes hores de la matinada.   Vaig anar a parar a un d’aquells locals, una cova més ben dit, que regenten persones peculiars difícil de veure fora d’aquest hàbitat. Les parets eren plenes de fotos emmarcades i mal penjades, brutes pel pas del temps que atorgava, a part de la brutícia, més màgia a aquelles imatges.  Amb els “finos” i les “manzanillas” el flamenc entra als porus de la pell i et posseeixen els sons de la guitarra i la veu esquerdada del “cantaor”. Amb la dosi exacte d’alcohol i un parell de plats de “jamoncillo y queso”   pots arribar a l’èxtasi interior. I us ben asseguro que vaig assolir-lo.  De la meva arribada a aquest local en recordo dos moments importants. El prim...

Entre la finesse (finor)   i la géometrie (geometria) hi ha detalls en la imatge que il·lustra aquest escrit. La finor, sempre sensible i tendre, de la xemeneia que reposa i s’alça cap al cel com un element més del paisatge topa amb la geometria de la construcció i l’eficàcia de no envair massa ni el cel ni l’horitzó, ni prendre protagonisme als altres elements que l’envolten ben ordenats.  La finor és l’arbre que neix de la boca que abans treia fum per contagiar el cel amb grisos. I la geometria és el propi arbre arrelat al centre de la boca amb una copa guarnida i compensada que ara repta als núvols blancs des del verd més sa que li atorga la terra que el manté viu. La finor i la geometria tenen però un punt en comú. Els somnis que cerca la finor són les sospites que ofereix la geometria. L’amor és a tot arreu, també a la xemeneia. I l’amor demana presencia i ordre: arbres que facin ombra des de terra i nous fums que provoquin als núvols perquè abandonin la...

El silenci és un desert que omple la manca de converses entre les parets mudes. De bat a bat obertes, les portes lluiten per tenir noves mans que les palpin. I les restes de la casa s’enrunen per voluntat del temps trencadís que abans volava per les estances i ara es dissol pels terres sense rellotges ni calendaris.  Blau cel a la cambra que acull foscor, que clama llum per sobreviure i prega que arribi la tempesta. El vent ha traït els desitjos i el desert és ara llar de més silencis.  Imatge: Casa abandonada al desert de l’África del Nord.  

On van a parar les veus dels actors i les actrius quan tanca, per sempre més, un teatre? Què se’n fa de les rialles de les comèdies i els plors dels drames, regalats a escena per tots els espectadors? I el petons donats i les manetes fetes en la foscor mentre s’observa la funció, on cauen? A quin indret sonen ara els aplaudiments a finals de funció, de tantes funcions i tantes obres? Quan el teatre tanca, quan aquesta caixa de sentiments comuns plena de moments concordants que es desprenen de les ànimes de les persones i impacten a l’esperit dels qui omplen l’escenari, celebra el seu darrer acte... on hem de cercar tots aquests sentiments regalats?  Un teatre buit i clos és com un silenci no volgut ple de tensió, incòmode, sempre a l’espera que algú el trenqui de nou.

Una conversa distesa i amena on li pregunten com ha estat el procés de creació del nou disc, quins concerts té previstos o si el Pol existeix realment i qui és. És la lectura a grans trets de l’entrevista que li han fet fa pocs dies per tot Catalunya al XavisS al programa Catalunya Express de Ràdio 4.  Amb un regal molt especial perquè el XavisS toca en directe i acústic les cançons Pol i Espais. Tot mentre va analitzant com s’ha parit la criatura des dels seus inicis, les persones que col·laboren en aquest nou treball i els seus projectes de futur. L’entrevista dura 39 minuts (comença als 4 minuts de la gravació) i la podeu escoltar en calma a continuació.  La foto és de la gravació del vídeo “Pol” a Gavà.   

Em vaig abandonar a les seves passions, vaig triar el camí de fer-me habitant de la seva pell blava que banya el llegat que la fa gran. Petonejo els seus racons, palpo amb goig els nervis dels seus braços, ara branques, arrelats a la mare terra.  Acarono els seus costats, carrerons immòbils que reposen sota els meus peus. Acluco els ulls i l'imagino nua. Però ella em menteix en cada cantonada i em vesteix la mirada donant-me el nou moment que és guaitar-la inundada de portes obertes per dins i finestres closes per la timidesa.  Si, segueixo enamorat. I ella es diu Tarragona.  Poden tenir els ulls obsequi més joiós que poder volar per l'aire que omple aquest espai que tan m'apassiona?. Gràcies al Manel Ros per aquests instants que ens regala si mireu el següent vídeo. Imatge que acompanya el text: autoretrat

Somiar no té preu però viure dels somnis et porta a la condemna. Els ulls s'amaguen en la ferida del cel i la gàbia és el temps que separa el primer cop d'ull del darrer vol sense retorn. I un núvol és racó del meu llegat que ja no fila prim ni dibuixa cap paisatge. El cel, és oceà de barquetes sense timó. Imatge de Chema Madoz.

Segueixo enamorat d’ella, neguitós quan la miro perquè sé que li falta quelcom que no li puc donar, alguna cosa que necessita i se m’escapa. M’arrapo a les seves maneres, als seus pensaments i la seva evolució. Intento conviure amb ella en completa pau, cercant una harmonia entre els dos, dissimulant els meus defectes i perdonant els seus, sent conscient que ella em falla i jo li fallo a ella.  Se’m gastaria el cos de tantes ullades com li faig, seguiria cercant el seu nord amb un astrolabi efímer però constant, m’enfadaria amb ella però només dos segons i li disculparia tantes i tantes emocions que m’ha regalat, tants sentiments que m’han omplert tafanejant-la de cap a peus. I sempre, en tot moment, li diria, ara i sempre, sincerament... que l’estimo,  Com canta el meu bon amic Joan Amèric... Si no t’importa vine perquè hi ha mil paratges per proclamar el dia.  Aviat, molt aviat, la segona part.

Ja disposem de l’entrevista que li van fer al Xaviss al programa “Pensió completa” a Tele Badalona fa pocs dies. De fet van encetar aquest programa, un dels més vistos d’aquest canal televisiu, amb la seva actuació. Primer va cantar “Espais”, després el van entrevistar per parlar del disc i del tema de llançament i per acabar va tocar el tema, la cançó “Pol”.  El XavisS canta els dos temes tot sol amb la guitarra, en versió acústica. Tot plegat només dura 11 minuts i val la pena que, a casa i amb calma, escolteu tot el contingut. Ja em direu què en penseu. I de pas, us enllaço també amb el Diari de Tarragona. Aquesta mateixa setmana, el passat dilluns, parlaven del disc a la seva web i enllaçaven amb el vídeo de “Pol” que ja suma quasi 1.000 reproduccions. Ho podeu llegir AQUÍ Ara us deixo amb Tele Badalona. Podeu mirar el vídeo en aquest enllaç: http://tvbadalona.xiptv.cat/pensio-completa/capitol/11-de-febrer-de-2014

Escric aquest text amb l’alegria de saber que els tres poemes eròtics que vaig compartir l’altre dia amb tots vosaltres són, de moment, tots tres finalistes i tenen possibilitats de guanyar ens els certàmens convocats. Els podeu rellegir AQUÍ . I aprofito l’èxit que han tingut els poemes entre vosaltres, lectors i lectores, i els comentaris cara a cara de molts dels meus amics, per compartir ara amb vosaltres una quarta poesia que també havia escrit i vaig descartar al seu moment. Espero que us agradi. LA JOVE La jove del vestit obert es lleva a l’hora en que les paraules estan de festa perquè ella mateixa és una festa quan estira les seves cames al sol i el vent la recorre amb els seus dits infinits.  Un tricicle de fusta l’espera al costat de les flors del pati i un niu de papallones cegues es despulla entre els seus ossos de mel.  I al seu llit de plomes blaves, ella hi penja les seves trenes de blat i compta les abelles mortes fins quedar-se dormi...

L’amic   Rafa González, que ens va deixar el passat mes d’agost amb només 43 anys, té ja el seu espai, per sempre, al camp del Nàstic de Tarragona, al seu estimat Nou Estadi on va viure tantes hores amb tantes passions, emocions, alegries i llàgrimes.  El club grana, amb el seu president Josep Maria Andreu al capdavant, ha descobert aquest dimecres, davant de tots els amics del Rafa que ens hi hem aplegat, una placa en la seva memòria. L’han col·locat a la Sala de Premsa (el millor lloc per a un periodista) i s’hi pot llegir: En memòria de Rafa González García que va compartir amb nosaltres dues de les seves grans passions, el Nàstic i el periodisme. Sempre present”.  Ha estat un acte emotiu. Josep Maria Andreu, molt amic del Rafa, ha recordat algunes anècdotes que van viure plegats com el fet que el Rafa va ser el periodista que li va fer la segona entrevista un cop Andreu va assolir la presidència del Nàstic. Va ser a Onda Rambla, en una època en que el P...

Una de les principals virtuts del govern del partit popular passa per imposar lleis i decisions sense consultar i un cop vist que la gent se’ls posa en contra argumentar que era broma. El PP encara no sap que els experiments es fan a casa i amb gasosa. No es pot jugar amb els sentiments i la vida de les persones i en alguns casos, certament maquiavèl·lics, aquests senyors que ara manen en saben molt. Fixeu-vos el titular d’un conegut diari alacantí aquest passat cap de setmana:  EL CONSELL RETIRA A LOS NIÑOS CON CÁNCER EL GRADO DE DISCAPACIDAD QUE LES DABA DERECHO A AYUDAS. La noticia no se l’inventa aquest mitjà. La publiquen tots els diaris del País Valencià i argumenten que la decisió l’ha pres la Conselleria de Benestar Social d’aquest govern autonòmic. Com les xarxes socials han anat plenes parlant d’aquesta aberració autènticament vergonyosa que es proposava, i sempre acompanyada de comentaris contra els il·luminats sense escrúpols que la impulsaven, ara “ Donde...

Aquell mati de diumenge una brisa malenconiosa bufava del mar. El pensament d’odissees llunyanes , viatgers a la recerca d’emocions fortes a les que arribar. Sobreviuré al tumult de les teves paraules, al sud est, als marges de la foscor i del sol.   I esperaré la nit guarnida de brillants. Vindràs a mirar els estels? Explica’m a fons quin sentit té esperar l’estiu i després enyorar el fred de l’hivern, on el cel és més net. El sabor de l’hivern... Aquell mati de diumenge acceptava sense saber-ho   una invitació al dolor. Una gresca d’ones estranyes agitava l’horitzó, només hi era jo i una alegre embarcació. Sobreviuré al tumult de les teves paraules. Sobreviuré.   Explica’m a fons quin sentit té esperar l’estiu i després enyorar el fred de l’hivern i els olors que no desperten els meus sentits i les angoixoses jornades sempre breus. Quin sentit té obstinar-se a reprimir un desig i deixar-lo a la porta fingint absència?. I un cop més no saber dir prou......

Fa pocs dies la meva mare, persona culta i motivada per la lectura que tant l’apassiona, compartia amb mi per correu una carta que ha enviat al XL Magazine amb la intenció que li publiquin. És, més que una carta al director, un recordatori que tot allò que els polítics que governen han fet malament o senzillament no han fet.  Que una persona de 66 anys, que ha treballat tota la seva vida i que les ha vist i viscut de tots els colors, arribi a aquests nivells d’indignació ara que li tocaria tenir certa calma i tranquil·litat, ens ha de motivar als més joves a compartir aquest missatge amb les critiques que inclou i les demandes que fa.  La nostra societat perd els valors, els joves no tenen feina ni motivació per estudiar veient que no hi ha sortides per a ells, els qui tenen més de 50 anys i encara no estan en edat legal de jubilar-se veuen com tot allò guanyat i conquerit amb molts esforços durant dècades, l’estat del benestar, s’esfuma per la incompetència d’un...

Per no fallar a la tradició, ni al plaer que em provoca escriure i compartir els meus textos i paraules, enguany també serà any de publicacions de noves obres meves. El llistat dels meus bons propòsits literaris, que fins ara sempre s’ha complert, passa per publicar al llarg d’aquest 2014 tres llibres. Amb l’ampliació del meu equip informàtic, que inclou la incorporació d’un MAC molt potent, tot serà possible. La foto és del meu despatx de casa, un espai que em relaxa i on creo molt a gust.  Torno als tres llibres previstos per enguany. Dos d’ells per encàrrec i el tercer, d’aforismes o pensaments lleugers. No puc avançar massa coses sobre els dos encàrrecs. El primer té un caire polític i el segon és d’àmbit social. El primer veurà la llum unes setmanes abans de Sant Jordi i el segon sobre el mes de maig. Del primer ja en tinc una petita part feta i el segon el tinc més avançat. Ambdós són reptes personals que se m’han proposat o m’he proposat i els dos, n’estic ben conv...

No hace que uno se sienta inteligente el contemplar que se asesina a 100.000 personas o que los niños están en el punto de mira. Y hace que uno se sienta manifiestamente estúpido el hecho de que se impida que llegue ayuda humanitaria a clínicas en las que, según informa [la organización no gubernamental] Save the Children, están teniendo que amputar miembros a niños por falta de servicios básicos y en las que están muriendo recién nacido s en incubadoras por falta de energía eléctrica. Aquestes paraules parlen de la guerra de Siria i són del científic Stephen Hawkins que ha escrit un brillant article sobre el tema. És cru per la mirada real que l’astrofísic fa en aquesta reflexió on ens recorda que la nostra humanitat tendeix a reviure cicles ja viscuts en altres temps però que ara, amb la modernització i els nous avanços tecnològics, la pròpia tecnologia s’utilitza per fer el mal. Mig món es mor de gana, l’altra mig s’enriqueix sense parar i entremig hi ha aquesta m...

La fusió està de moda i és el futur. Compartir coneixements, experiències i vivències fa grans a les persones perquè entren en aquell procés sempre necessari, i primari també, d’alimentar-se i nodrir als altres a nivell social o cultural.  Cultrum, grup musical nascut a les nostres comarques, defensa aquest concepte de la fusió i el representa sense problemes si veiem la procedència dels seus membres i les influències que cadascun d’ells ha rebut, les fonts de que ha begut fins ara. Ells, Cultrum, van arribar amb força al panorama musical i ara tenen ja el seu vídeo oficial.  El vídeo de “Somnis” té un acabat excel·lent i totalment professionals però el que més m’ha agradat és la trama, el guió escollit que lliga a la perfecció amb la lletra. Un nens que creixen i maduren junts, conviuen i comparteixen en un camí llarg i profitós. No us explicaré masses més detalls perquè us convido a mirar-lo tot seguit. Aquest escrit li dedico al meu bon amic Roger, lector habi...

Que ningú dubti en cap moment que “Pol”, la cançó que obre el nou disc del XavisS, arribarà lluny. De fet, en només tres dies, el vídeo oficial d’aquest tema ja té a Youtube quasi 700 reproduccions. Arribarà lluny i ho farà tot el treball sencer perquè està fet amb amor, tendresa i sense ambicions de res. Només jo sé què em va dur a escriure la canço “Pol” i us ben asseguro que només el poden entendre dues persones més: el Pol i la seva mare. Però els oients se l’han de fer seu, han de sentir-se contents quan l’escoltin, els ha de tocar la fibra i la sensibilitat la cançó, han de gaudir aquests 3 minuts i 47 segons que dura. El món és ple d’amor i convivència però us puc garantir que poques vegades té la seva màxima expressió tal i com la vaig viure i percebre al seu moment per traduir-la més tard en un poema/escrit que ara té música, personalitat i presència. Torno a recordar, sobre el vídeo, allò que ja sabeu. Està e nregistrat al Teatre de Gavà, el protagonitza el Luca...

Conèixer persones i fer-hi amistat és, ho hauria de ser, un dels plaers de l’ésser humà. L’Alejandro, l’Antonio,el Gigi o la Montse, els quatre exemples amb foto que he escollit avui i que formen part d’una llarga llista d’amics, són persones que he conegut els darrers anys i que em donen, d’una o altra forma, molta vida. Hi són, tot i les distàncies d’alguns casos, sempre que hi han de ser i em troben a mi quan toca i ho necessiten. Aquest intercanvi humà, el gest de compartir, dóna sentit a la vida.  L’Antonio és lluny fa temps, a Estats Units on estudia i al mateix temps fa classes com a professor. Cada cop que ve anima la festa si finalment es decideix a guardar-se una mica del seu poc temps lliure i ens visita. Va ser a la presentació d’Agricultura Mental feta l’any passat al Cafè Metropol. A la foto que enceta aquest escrit és a la quarta fila, amagat perquè és anti-fotos però ben present. I a la primera fila hi ha l’Alejandro, un altre incondicional a la meva vid...

L’hivern ha glaçat els arbres als boscos del nord, a la Islàndia sempre fosca pel solstici. Les branques criden reclamant el seu espai, atapeïdes i amb por. El silenci grinyola en cada copa intacte que el vent cru de la Siberia, resseca sense treva.  No hi ha vida en el boscatge ni pausa en els laments dels gegants inerts que la terra captura. I la lluna, blanca com el gel de tot el dia i mestressa de les hores, gaudeix en el paisatge fet a mida.  Nota: Aquest text, exercici d’agricultura mental, no està escrit mirant cap paisatge. És un bròquil vist d’a prop. Podeu ampliar la imatge.

Us imagineu com seria el vostre primer udol quan vareu nàixer, el primer crit a l’univers que us va envoltar quan vareu respirar per primer cop? Heu pensat mai com i on serà el darrer alè de vida que regalareu a aquest món temporal i efímer que vivim?  I si algú us proposés l’exercici de llençar, ara i sense més, els vostres alés i els vostres udols al món? I si aquests alés i udols quedessin tancats en un recipient per sempre més? Com canviaria la vostra forma de veure la vida que ara no veieu però viviu?  Aquest vital exercici, confegir una biblioteca de memòries íntimes, és complicat i atrevit però l’escultor i pensador Rufino Mesa l’ha dut a la pràctica. A la seva última exposició, instal·lada al Campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili, el Rufino mostra el resultat d’aquesta arriscada proposta que us comentava. Dotze caixes de bronze tancades hermèticament contenen dotze tubs, amb una aparença primària i senzilla, on hi ha tancats, per l’eternitat...

Els professionals de Nímia Comunicació , empresa especialitzada   en la creativitat i en potenciar les imatges de les empreses, han enllestit ja el nou web del cantautor XavisS amb un disseny basat en el seu últim disc, Un dia per descobrir.  A la portada principal del web podreu veure in situ el nou vídeo de la cançó “Pol” i els altres dos vídeos dels dos altres discos del XavisS que es diuen “Petit viatge” i “Gira el món”. També hi podreu comprar tots aquests cd’s i, de pas, veure què se’n diu de tot plegat al Twitter.  La promoció de la nova criatura, que segueix creixent i aviat tindrà el seu espai diari a televisió, segueix. Tot avança a un ritme de primera. En un sol dia, el vídeo de "Pol" ja té quasi 500 reproduccions.

Als Déus no se’ls ha de molestar mai. Quan Apol·lo va decidir viure sota el mar, ara fa uns dos mil anys, ja sabia que era millor observar el peixos i el corall que quedar-se a terra observant les misèries humanes de les seves civilitzacions posteriors. Però ara, dos mil·lennis després, un jove pescador va trobar-se a Apol·lo entre les seves xarxes i va decidir condemnar-lo de nou al patiment pujant la seva estàtua, que pesa més de 500 quilos i és de bronze, i duent-la a terra ferma.  Com el pescador havia trobat la figura d’Apol·lo a la zona de la franja de Gaza, a la qual no s’hi pot accedir ni per la frontera d’Israel ni per la d’Egipte, va decidir comunicar la troballa a les autoritats de Hamas tot esperant una recompensa. Però aquesta gent, que no destaca pel seu amor a l’art ni el respecte cap a cap altre religió ni creença que no sigui la que ells imposen, va passar del pescador.  I l’afortunat descobridor d’Apol·lo, veient que no el responien, va posar l’...

Els amics de la productora Fitzcarraldo ja han enllestit el vídeo de la cançó “Pol”, el tema de presentació del nou disc del XavisS que canten a duet, tant en català com en italià, el propi cantautor i la Virginia, la cantant del grup La Porta dels Somnis. Dels primers dies, d'ençà de l'aparició del nou treball, ens arriben molt bones vibracions. Si aneu als FNAC és un dels cd's que es poden escoltar directament des dels auriculars i per arribar a aquest punt s'ha de presentar un producte molt sòlid i ben elaborat. La cançó que s'ha triat per llençar el producte, i que es complementa amb el vídeo, ja sona a moltes emissores per tot Catalunya i aviat s'iniciarà la gira de concerts per Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Mallorca i desenes de punts del nostre territori. I avui us puc dir que després de dies d’espera, el vídeo  de "Pol" ja es pot veure. Enregistrat al Teatre de Gavà, el protagonitza el Lucas, un jovenet actor que fa de Pol i ...

Tot té el seu Dia Mundial i avui, 13 de febrer, és el de la Ràdio. M’he esperat fins ara per escriure aquest post mentre feia recompte de la meva trajectòria a aquest mitjà perquè avui m’han entrevistat d’una emissora algueresa per preguntar-me dades que ni jo sabia en aquell moment (hores de ràdio fetes, entrevistes realitzades i altres coses).  Ben mirat, el resum de la meva experiència radiofònica és certament intens. Dos anys a Cadena Nova, tres anys a la Cope, dos anys a Onda Cero i set anys a Onda Rambla. En total, sense sumar les col·laboracions a Ràdio Music Club que van ser un altre any i mig, he estat catorze anys com a professional a diferents emissores. Calculo que, tirant curt, hauré fet unes 10.000 entrevistes i més de 15.000 hores de directe. Es diu aviat però costa assumir-ho i més ara que ho veig des de la llunyania.  Com a periodista que també he estat redactor a diaris i he treballat a la televisió, em quedo sense cap dubte amb la ràdio com m...