Header Ads

ALÉS I UDOLS (ALIENTOS Y AULLIDOS)



Us imagineu com seria el vostre primer udol quan vareu nàixer, el primer crit a l’univers que us va envoltar quan vareu respirar per primer cop? Heu pensat mai com i on serà el darrer alè de vida que regalareu a aquest món temporal i efímer que vivim? 

I si algú us proposés l’exercici de llençar, ara i sense més, els vostres alés i els vostres udols al món? I si aquests alés i udols quedessin tancats en un recipient per sempre més? Com canviaria la vostra forma de veure la vida que ara no veieu però viviu? 

Aquest vital exercici, confegir una biblioteca de memòries íntimes, és complicat i atrevit però l’escultor i pensador Rufino Mesa l’ha dut a la pràctica. A la seva última exposició, instal·lada al Campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili, el Rufino mostra el resultat d’aquesta arriscada proposta que us comentava. Dotze caixes de bronze tancades hermèticament contenen dotze tubs, amb una aparença primària i senzilla, on hi ha tancats, per l’eternitat, els alés i udols de més de 300 persones que van atrevir-se a fer aquest passatge interior que suposa anar del primer dia fins el moment actual, de viatjar sense voler-ho en la pròpia memòria personal i renéixer i abandonar-se en dècimes de segon. 

El Rufino, amb qui ahir dijous vaig compartir una bona estona tot veient l’exposició i escoltant les seves explicacions, és, des de sempre, una persona oberta que porta dins un artista críptic, un ésser que, com a humà i per les experiències viscudes, creu en conceptes com eternitat i transcendència, en una simbologia que va més enllà del fet senzill i que amaga continents d’emocions contingudes, un mapamundi refet a cada gest de la mà de l’escultor.   

Us recomano que aneu a veure l’exposició amb calma, que reviseu les dotze caixes de bronze, col·locades en cercle i guiades per un tub nu, solitari, que des de la senzillesa que el manté dret dóna força a tota la resta del conjunt. Potser un cop allí, en calma, teniu una visió del vostre primer udol i respireu amb un alè de repòs un cop descobert.
Amb la tecnologia de Blogger.