Header Ads

EREMITES, PARLANT AMB EL SILENCI



Si tu li regales silenci, la muntanya te’l torna en forma de calma per l’ànima. És una forma de comunicació molt espiritual però funciona a aquelles persones que veritablement cerquen la pau interior i conèixer-se a si mateixos. Els eremites, com la Maria, en són un clar exemple. Viuen sols a la muntanya, aïllats de la resta del món, sense cap luxe ni altres necessitats que la resta de persones considerem vitals com ara l’aigua o la llum. 

Els eremites resen, fan una prospecció interior tan a nivell teològic com ontològic, noten de forma constant el silenci que us deia abans i gaudeixen del paisatge de la reflexió que se’ls presenta en cada moment. Ser anacoreta no és fàcil, és un ofici i una forma de vida que molt poques persones trien. 

La Maria Montserrat Domingo (la de la foto) té 70 anys i en fa 36 que exerceix d’eremita de l’ermita de Sant Joan del Codolar. Dedica el dia a endinsar-se en el seu esperit, passeja per la muntanya, fa inventari de plantes i flors de la zona (ja n’ha catalogat més de 1.200) i cull fulles i branquetes que deixa assecar amb les quals decora espelmes que ven a les persones que li fan, de tant en tant, una visita. També fa punts de llibre. 

Us explico tot això perquè als interessats en aquest tema us anirà bé descobrir-ne més coses. I us serà fàcil si aneu a la Diputació de Tarragona on hi ha l’exposició “Gäbal al-barka, el Monstant, muntanya d’anacoretes”. Es tracta d’una extensa col·lecció d’imatges dels assentaments eremites d’aquesta zona que ha anat fent el seu autor, en Pau Lluis Salas. 

Arquitecte tècnic d’ofici i caminant en hores de lleure, el Pau coneix el Monstant com el palmell de la seva mà. Fa anys que el trepitja i ara mostra al públic les seves descobertes. La mostra d’imatges es complementarà amb la projecció d’un documental que es podrà veure a la mateixa Diputació el proper 27 de febrer a dos quarts de vuit del vespre. 
  
Ermites abandonades, coves construïdes a les roques i de difícil accés, espais estratègicament ocupats pels anacoretes amagats del món i les persones o tombes antropomorfes excavades a la pedra, com la de la imatge, són el paisatge a guaitar en aquesta més que interessant exposició que vaig visitar aquest divendres amb el plaer d’escoltar l’explicació de cada imatge per part del seu autor. 

El dels eremites és un món molt particular i certament apassionant, absorbent. A  ells, a aquests  essers silenciosos que parlen amb la natura i amb la seva pròpia ànima, no els falta res del que altres tenim i a nosaltres, de ben segur, ens falta molt d’allò que a ells els sobra.

4 comentaris

Maria josepa ha dit...

vaig conèixer un eremita ara farà uns vint anyets a la zona del Montseny i recordo tot el que expliques de la pau i el silenci que l'acompanyava. En guardo uns records molt bells.

Anònim ha dit...

Y cuando nos dejó, tres días después, no sentimos que hubiera partido un huésped, sino más bien que uno de nosotros seguía aún en el jardín y todavía no había entrado.

De tu querido Gibran a quién siempre nos citas apasionadamente.

Antonio

Oscar Ramírez ha dit...

Maria Josepa aquestes experiències són úniques. Gràcies per compartir aquest moment.

Oscar Ramírez ha dit...

Antonio que bella cita y que adiente para este escrito. Y que grande es Gibran. ¡Un abrazo!

Amb la tecnologia de Blogger.